Problemes a classe

Trobo que els companys de la facu que estudien Economia amb mi no tenen un esperit científic suficient ni un interès social prou desenvolupat. Com a revolucionari necessito remoure consciències, crec que la facultat d'economia ha de ser un espai de diàleg on gent inquieta discuteixi de les ciències socials. Avui en un fòrum he vist un comentari d'un company que m'ha indignat i ferit molt i que m'ha ensenyat l'existència encara d'un sector prou retrògrada.

El copio tot seguit:

En aquest fòrum s'hauran de tractar dues qüestions:
-quins factors històricament heretats van quallar en la Guerra Civil (1936-1939).
-fer el contrafactual: quina hagués estat la trajectòria de l'economia espanyola sense la Guerra Civil?

X respon:

No hay duda de que toda Guerra Civil es una tragedia, la lucha entre compatriotas siempre es un acto cruento.
No obstante, debemos preguntarnos si había otro camino.
Desde la revolución del 34 la república se demostró incapaz de mantener el orden en el país permitiendo de forma tácita excesos de los grupos más radicales por no hablar de expropiaciones masivas de tierras, en otras palabras, estábamos al borde del comunismo.
Esta democracia ya débilmente establecida perdió toda legitimidad tras el asesinato de Calvo Sotelo, líder de la oposición dado que no se puede considerar un país democrático donde se asesina a la oposición.
Por lo tanto, las fuerzas armadas tomaron la iniciativa que el gobierno era incapaz de tomar y que se vio que la gran mayoría del país respaldaba (lo cual queda demostrado por la victoria)
Gracias a la neutralidad española en el conflicto evitamos la invasión nazi, cosa que de haber apoyado al eje franco-británico habría sido imposible. La autarquía no fue elegida sino forzada pero fue un precio justo a pagar si tenemos en cuenta que evitó que nuestros compatriotas acabaran en campos de exterminio.
La economía española tuvo un lento proceso de crecimiento, pero en vez de quedarnos en una visión parcial de la situación deberíamos ver a largo plazo las consecuencias del gobierno franquista: el mayor crecimiento en la historia de nuestro país y la asimilación con las grandes potencias europeas.
Por otro lado, debemos preguntarnos que habría pasado si el bando republicano hubiera ganado la guerra o está no hubiera existido. A pesar de no ser amigo de las especulaciones creo sinceramente que España se habría convertido en un satélite más de la URSS y nuestra economía sería hoy muy similar a la de países como Lituania o Polonia.
A modo de conclusión me gustaría recordar la frase de un famoso historiados "La Guerra Civil española es la única guerra escrita por los vencidos", con ello pretendo enviar un mensaje para que nos planteemos muchas de las cosas que damos por supuestas y seamos capaces de ponernos en la piel de una persona de la época.

Rèplica meua:

Encara que no era la idea inicial del fòrum, si em permets replicaré alguna part del teu comentari. Com a estudiants de ciències socials penso que el debat i la discusió és l'eina fonamental del nostre aprenentatge i que tu obres interessants portes. De fet la idea inicial del fòrum era respondre les dues preguntes, no fer apologia al franquisme, així que tu també t'has sortit de l'objectiu.

1. Si la guerra civil, com les guerres carlines, fou inevitable fou per l'actitut involucionista de certs sectors rurals sota el jou mental encara del catolicisme semiinquisatorial.
2. Quin problema hi ha en què els obrers i treballadors asturians prenguessin el control democràtic de la seva economia al 34? Quin ordre és major que la democràcia directa i participativa política i econòmica?
3. Quins són els grups radicals? Per mi són els catòlics, feixistes i tradicionalistes.
4. Creus que és racional, moral, just, eficient o positiu que en àmplies zones una casta privilegiada hiperminoritària concentrés tota la propietat de la terra i que la majoria de societat agrària fossin jornalers sense vida? No li veig problema a les col·lectivitzacions de terres. Almenys una reforma agrària postfeudal hagués estat el més normal i econòmicament eficient.
5. Quin problema hi ha amb estar al "borde del comunismo"? Explica-m'ho si pots, per favor.
6. Calvo Sotelo era líder del Frente Nacional d'ultradreta i monàrquic i havia estat ministre amb la dictadura de Primo de Rivera. No era un sant tot i que evidentment és injustificable la seva mort. Ara bé, si vols busquem dades de persones assessinades en aquell període i veurem que la majoria eren d'esquerres, i no parlo durant la dictadura de Primo de R (per exemple Castillo). L'assassinat de Calvo Sotelo fou una excusa simbòlica per iniciar la guerra, res més.
7. Si entens que les forces armades (el seu sector reaccionari i conservador, per ser concrets) tenen algun tipus de legitimitat per fer un cop d'estat el que demostres és una manca important de cultura democràtica i d'estat de dret. La teva ideologia és natural després d'una menjada de tarro col·lectiva de 35 anys, per no dir de 70. Potser tu et sents dèbil i incapaç de prendre decisions i necessites un Déu o líder que decideixi per tu amb mà de ferro. Els demòcrates pensem diferent. La victòria del franquisme no respon al major suport popular dels nacionals sinó a la divisió, devilitat, bloqueig internacional i errors garrafals de la República.
8. La neutralitat espanyola durant el conflicte és una invenció teva. En tot cas pots dir que la col·laboració de Franco amb Hitler i Mussolini fou lleugera. De tota manera fou suficient perquè ens aïllessin internacionalment els vencedors de la 2GM i no rebéssim les ajudes del Pla Marshall, les quals ens haurien situat a un nivell proper a França o Itàlia l'any 45, en comptes de patir una dictadura de garrulos i una depressió econòmica històrica.
9. Els nostres compatriotes acabaren als camps d'extermini, oi tant que sí. Tant els reprimits pel franquisme, com els exiliats que acabaren en camps de concentració a França i després foren capturats pels nazis i assassinats. Ara, tu aquests no els contes.
10. L'economia espanyola patí una davallada i un estancament que empitjoraren el benestar de la societat enormement. La causa: l'aliança de Franco amb els nazis i feixistes i les polítiques ineptes i absurdes del règim. Això no és una visió parcial, és un fet objectiu. El creixement econòmic fou tard i és evident que parcial. Sense el franquisme i amb Marshall el creixement hagués estat anterior i major. Centrar-te en el ràpid creixement dels 55-70 sense tenir en compte del baix nivell d'on es venia sí que és una visió parcial.
11. Si la República hagués guanyat o els reaccionaris no haguéssin fet el cop d'estat haguéssin pogut passar diverses realitats. Que guanyessin el poder els comunistes estalinistes hauria portat com has dit a que espanya es convertís en un satèl·lit de la URSS sense sobirania i amb grans problemes econòmics, hi estic d'acord.
12. La guerra civil fou escrita pels vencedors (i la transició també). La prova n'és el teu text.

Cordialment, espero contrarèpliques.

Som uns creients

L'altre dia un altre iot luxós fondejava davant del poble. La gent burreta, gens minoritària, tornava a mirar per la finestra, envejosa. En els rics veuen tot el que ells no són, tot el que voldrien ser. Es senten errats, perdedors, i se'n van a comprar un bitllet de loteria creuant els dits. És com aquell creient que aguanta la vida terrenal sense queixar-se tot esperant l'ascens diví.

A mi m'agradaria que aquests veiessin una altra cosa en aquell gran vaixell. Creieu que el propietari ha estat currant com nosaltres, o tan sols la meitat? Creieu que ha suat molt fent hores extres nocturnes i treballant els dies de festa? Sabem que no, sabem que l'actual organització econòmica funciona al rebés: qui menys curra és qui més guanya.

Potser existeixen capitalismes amb més sentit, però l'actual sistema és una estafa per a tots nosaltres, fins i tot pels petits empresaris. Sabíeu que encara que tots tinguéssim 1000 carreres i treballéssim de puta mare, seguiria existint un 10% d'aturats i seguiria existint una minoria molt minoritària de ricatxos pudents? El capitalisme no existeix sense classes socials. El capitalisme implica que uns tenen i els altres no tenen (o tenen poc). I en comptes d'analitzar-ho entre tots i buscar alternatives, acceptem el que hi ha i ens barellem per aconseguir ser menys desgraciat que el del costat, per arreplegar les engrunes que deixen caure els de dalt.

El propietari del iot, amb 20 dones prostituïdes a bord, 4 majordoms, 2 cuiners i 5 dones de la neteja, ens mira satisfet. Som formiguetes per ell, i possiblement estiguem treballant per ell. Si és un àrab posseidor de pous de petroli, ens ven la benzina al preu que li surt. Si és un gran accionista d'una multinacional, ens ven productes a baix preu fabricats a costa del medi ambient, la vida d'algun treballador asiàtic, i carregant-se llocs de feina aquí. Si és un banquer ja no en parlem, perquè avui dia gràcies al deute que ens fiquen al damunt i a les privatitzacions són els bancs els propietaris de tot el món.

El ricatxon ens mostra amb xuleria el seu luxe excloent. El mar que ens separa imita metafòricament el mur econòmic que existeix. I a mi em fon d'emprenyamenta que en aquest poble com en la majoria siguem tant durs de ment. Que no veiem que mai tindrem un vaixell així? Que no veiem que el propietari del iot no mereix la riquesa que té en un 100% dels casos? Per què no el tractem com a lladre que és i repartim el que té? Què hauria de passar perquè despertéssim d'aquest somni que ens immobilitza? Caldria potser entendre que hi ha uns problemes col·lectius que requereixen una solució col·lectiva.


Ja vam liar-la una vegada (prou malament) i ens va caure una dictadura de 40 anys que encara té restes vivents. Som capitalistes per imposició, ningú ens ha convençut de res. Almenys a mi ningú m'ha explicat com funciona el món ni perquè ni se m'ha demanat l'opinió. Més aviat se m'ha omplert de dogmes com si fos un simple recipient i s'ha esperat que reprodueixi la llet que he mamat. Sí, ara votem uns o altres partits, però som com vaques estavulades amb llibertat per triar quin pinso menjar (entre 3 d'iguals). I per si decàs ens deixen tenir televisió a la granja, no fos cas que clavéssim la mirada a les cadenes que portem a sobre. I tingueu clar que el dia que a la majoria ens semblin insuficients els actuals canals de participació o el dia que votem una força política realment transformadora, caput eleccions i caput democràcia.

----------

Que diferent que és viure a Barcelona, que ensenya orgullosa moviments socials i polítics trencadors. A Barcelona he descobert que no sóc el superevolucionari que em pensava. He pres tota consciència de que vivia en una caverna i de que segueixo visquen en ella malgrat no ser a la part més profunda. De tota manera, sovint donaria aquesta importència d'ara per la ignorància d'abans.

El socialisme, la lletra A i els budells del moviment.

Què vol dir ser socialista? Què és el socialisme? Què és la revolució? Per què som revolucionaris i socialistes? Què busquem? Com avancem?

Contra la ignorància que impera a l'esquerra, especialment a ca nostra, cal disparar preguntes i qüestionar tots els ciments. Des de la humilitat d'algú jove que està en plena formació bàsica, em traspassen preguntes i neguits que necessito exposar. Dies com avui em sento intranquil, com aquell que no ha fet els deures i que sap que l'exàmen li anirà malament. Em sento extrany fent un exercici d'autoanàlisi de la meva activitat política. Serà que el nostre moviment és potser massa estàtic i predefinit? Som prou autocrítics, estem en regeneració i revisió constant? Si no és així llavors tenim un problema.

Per començar, què és el socialisme? Com la majoria de mots polítics, la paraula socialisme ha estat molt tergiversada i s'ha utilitzat per a referir-se a corrents de pensament molt diferents i fins i tot contradictoris. Tenim el dret a alçar la nostra idea de socialisme, i vet aquí el que jo entenc per socialisme:

Socialisme és la ideologia que busca la fórmula d'aconseguir una societat justa, igualitària i lliure. I això per què? Doncs perquè vivim en un món socialment fragmentat en classes socials. Un món de lluita, dolor, expoli, explotació, opressió, conflictes, … governat per interessos particulars d'unes èlits que monopolitzen poder, capacitat de controlar l'esdevenir comunitari. Per tal d'assolir el major benestar i realització de tots els membres socials, cal acabar amb la lluita d'interessos dels sectors de la societat, cal superar la lluita de classes.

Una societat socialista és una societat de ciutadans actius que participen en el seu destí i no releguen el poder a ningú. Després de mil·lenis de propietat privada d'una sèrie de mitjans comunitaris i de distribució desigual del poder, hem après que només la democràcia radical i participativa pot garantir la cohesió social i la justícia. Una societat socialista és una societat que es construeix racionalment a sí mateixa, i que no està regida per sectors concrets o per lleis no humanistes o irracionals.

La revolució socialista serà la realització del pensament humanista, serà la que ficarà vertaderament a la persona al mig del món. Ni Déus, ni mercats, ni costums, ni representants. Jo decidiré sobre tot allò que m'afecta perquè jo sóc l'únic que ho pot fer bé. I, per tant, la revolució socialista és un procés molt llarg, potser inacabable i irrealitzable del tot. Un túnel tortuós, difícil i a les fosques del qual només en veiem el principi, i a sobre patim una forta miopia.

És important que siguem conscients de les nostres limitacions abans d'intentar entrar en el túnel. Som unes rates evolucionades que caminen dretes i fumen. Som extremadament curts i patim multitud de malalties mentals cròniques, algunes genètiques i altres lligades indestriablement a la nostra condició d'humans i éssers socials. Naixem en un entorn definit, precreat. Ens alimentem d'una llet que altres han fabricat. I a partir d'un món orientat podem qüestionar-nos les coses, podem buscar la llum i defugir les ombres de la caverna, podem cercar la veritat absoluta i la llibertat, però sempre ens mourem dins el pou. Som éssers amb moltes limitacions. O és que algú s'ha tornat revolucionari autònomament sense alimentar-se de les idees d'altri?

Reflexionar constantment sobre allò que creiem és imprescindible. Revisar allò que hem après i que ens han ensenyat, el que donem per segur fins i tot allò marcat com a revolucionari. Aquest punt és el més trascendental. Un espanyolista té claríssim que els independentistes estem equivocats. Segurament està manipulat i va errat, però quines garanties tenim de no ser nosaltres també uns ignorants potser amb un grau més alt de llibertat però igualment presoners del pou de la ignorància?

Revisem la història política dels moviments anticapitalistes i socialistes. És una història d'errors, d'incoherències, de degeneracions, de contradiccions, de fanatisme, de contrarevolucions internes, de pèrdua dels objectius, d'aplicació religiosa de principis, … És imprescindible analitzar les altres experiències revolucionàries que ens han precedit i buscar les causes dels seus dramàtics finals. 

Estic parlant d'un exercici molt àmpli que demana formació i reflexió sobre tots els elements de les ciències socials (especialment la sociologia i psicologia). Estic parlant de ser responsables amb els nostres pares polítics i reconéixer els errors de les nostres famílies ideològiques. Estic parlant de descobrir que difícilment siguem nosaltres els perfectes revolucionaris que ja tenen la recepta màgica de la revolució triomfant i definitiva.

Estic dient que molt segurament acabarem aburgesats en un despatx d'empresari o funcionari. Potser arribem a vells, amb boina o cresta, i ens neguem a acceptar que el nostre camí era errat. Potser passem els últims dies de la vida creient que vam cometre masses errors i vam malgastar el nostre temps. També es dóna la possibilitat que dirigim escamots d'execució contra revolucionaris mentre fem discursos de pura esquerra. I si tenim sort pintarem algun paredon de Montjuic i serem màrtirs, uns altres revolucionaris reprimits. La majoria de revolucionaris han tirat per aquestes bandes, o sigui que no m'invento res. Piqué, Saura i Huguet foren comunistes. La majoria de revolucionaris dels anys setanta ara ocupen càrrecs de poder i reprodueixen el sistema.

Em fa por la manca d'excepticisme i d'autoanàlisi de molts militants d'esquerres. Em sembla percebre un excés de mals vicis a tot arreu (a tot arreu), i uns murs mentals que signifiquen la limitació exponencial de la nostra capacitat revolucionària. El revolucionari socialista (ja mostro una visió àmplia del concepte socialisme) és per força algú intranquil, inestable, algú que es pregunta constantment si va en la bona direcció. Sinó, és un xai esclau d'altri o de la seva vanitat.

Què no és una actitut revolucionària ni socialista? Al meu entendre, i donant voltes al mateix, no és gens revolucionari prendre uns textos d'un altre lloc i temps (o d'ara i aquí) i intentar-los aplicar a la realitat com qui aplica una fórmula matemàtica perfecta. És patètic veure dins de diversos moviments i organitzacions a gent que té fe en uns textos/ideologia i que intenta imposar la seva fe a la resta al més pur estil catòlic. “Hi ha els bons, que pensen com jo i estan encertats, i hi ha els dolents que pensen diferent i malament i cal insultar-los i a poder ser eliminar-los”.

La primera lluita política del revolucionari és interna, amb sí mateix. La segona és un treball pedagògic. Si realment creu que té la raó, ha de crear espais de debat i guanyar discusions, convéncer amb la raó i no voler cremar els altres (o provocar-ne la marginació). També hi ha els que tenen fe a l'estil jueu. Es creuen la comunitat elegida per Déu (o Marx), superior a la resta. Aquesta actitut significa sentir-se a gust sent un ghetto marginal i renunciar a aconseguir la força social necessària per poder transformar la realitat.

Un altre element repugnant és l'avantguardisme, germana del verticalisme. Creure que som intel·lectualment superiors als moviments socials o a la resta de persones és reproduir l'estructura social classista amb noves formes i idees. No es tracta de negar que hi ha gent que desenvolupa més capacitats intel·lectuals que altres. Es tracta de no promoure-ho i de no construir un moviment polític de xais (pintats de roig, això sí). Es tracta de no competir amb els moviments socials ni intentar-los controlar marcant discurs. Es tracta de fer pedagogia, d'acceptar que no som perfectes ni superiors.

El verticalisme significa la reproducció sense vergonya de la propietat privada del poder. Un moviment vertical mai podrà fer una revolució socialista. Senzillament podrà fer una revolució classista, canviant la propietat del poder econòmic, polític i mediàticoideològic d'unes mans a unes altres. Podem veure els casos de multitud de revolucions “socialistes” de la història que han fallat en aquest sentit. Substituir la burgesia pel partit comunista no canvia les coses realment.

No es tracta de negar la necessitat d'establir algunes pràctiques de democràcia representativa. No es pot lluitar contra el sistema actual sense una organització forta. En molts moments tampoc podrem decidir el camí entre tots i haurem de relegar el poder decisori. Crec que amb imaginació i les noves tecnologies es poden establir mecanismes per tenir un moviment participatiu i sense èlits però a la vegada funcional.

Vet aquí quan parlem de l'anarquisme, com qui no vol la cosa. L'anarquisme, com el socialisme, comprén un ampli ventall de corrents ideològics, molts d'ells contradictoris. Des dels capitalistes liberals que volen substituir l'estat per les empreses, fins als punquis apolítics acomodats en el subproletariat. Convé que no siguem reduccionistes amb el pensament llibertari (per mi és sinònim d'anarquisme) com no volem que ho siguin amb l'independentista o socialista.

L'anarquisme podríem dir que neix de Bakunin a l'interior del moviment socialista marxista. Entre d'altres coses, partia d'una crítica sobre l'estratègia i l'organització revolucionària. El pensament anarquista veia que el pas per arribar al comunisme (estadi final xupiguai) no podia ser senzillament la presa dels mitjans de producció a la burgesia. Amb altres paraules, veia que la clau estava en destruir tota jerarquia, ja fos entre burgesos i proletaris com entre caps del partit i militants/ciutadans.

La crítica llibertària alertà precoçment dels problemes que significava prendre el poder i tenir una organització jeràrquica. Apostava per començar a construir la societat comunista igualitària i horitzontal ja. Senzillament una organització no horitzontal no podria fer una revolució comunista. L'autèntic enemic era la arquia (el poder), qualsevol forma i color que tingués. Calia socialitzar no només el poder econòmic, sinó també el polític. A més, el pensament anarquista s'ha caracteritzat per ser idealista, utòpic i a criticar el socialisme marxista per allunyar-se de les seves arrels humanistes. De vegades alguns marxistes han oblidat per què volem fer la revolució.

Així és com veig jo la ideologia anarquista (la vàlida d'entre tantes que duen aquest nom). Em sembla molt correcte, acceptable i l'assumeixo en gran part com a meva. De tota manera, penso que des de la divisió de la primera internacional i la separació i enfrontament entre socialistes i anarquistes, aquests dos pensaments s'han radicalitzat i especialment l'anarquisme s'ha caricaturitzat. Anarquisme no vol dir no organitzar-se, vol dir lluitar contra tota forma de poder.

També veig que cal una certa organització jeràrquica representativa però com que és perillosa penso que a tots ens cal una certa mirada llibertària. Així doncs, per mi la A no és contradictòria amb el socialisme sinó que n'és una peça indispensable, que s'ha de polir però que necessitem per poder fer funcionar la revolució quan siguem forts i haguem de lluitar contra nosaltres mateixos. Aposto per netejar l'anarquia de la mala imatge que té assumint-la en gran part. Moltes de les idees de l'anarquisme són interessants i necessàries.

I és que de fet, quan nosaltres parlem d'autogestió, d'okupació, d'horitzontalitat, de la interrelació amb els moviments socials, de la democràcia total, de fer la revolució des d'abaix, de no centrar el procés revolucionari en la presa del poder estatal, de generar base social, d'anar construint les alternatives, d'evitar les vaques sagrades, … estem assumint gran part del discurs anarquista.

El corporativisme i el sectarisme. Els revolucionaris, per fer la difusió del nostre pensament i desenvolupar la nostra lluita transformadora, ens dotem d'unes eines. Aquestes eines són les organitzacions, amb el seu logo, nom, estatuts, dinàmiques internes, costums entre la militància, orientacions, … El fet d'organitzar-se en entitats definides és imprescindible per desenvolupar una lluita política seriosa i forta. Per desgràcia, aquestes eines sovint prenen personalitat pròpia, i la seva importància es sobredimensiona per sobre de la seva utilitat pràctica. Els mitjans esdevenen fins.

La militància d'una organització fàcilment s'identifica amb ella. És la casa dels que pensen d'una forma, és la comunitat que representa els individus. L'organització és un espai més o menys tancat on es desenvolupen diàlegs interns circulars i retroalimentats. Com les corporacions empresarials que prenien personalitat jurídica, les organitzacions polítiques fàcilment prenen sentit propi, i els revolucionaris es transformen en membres d'un equip de futbol que competeixen amb els altres per ficar el seu logotip a més llocs que els altres, per guanyar adeptes.

Finalment torno una mica al principi tocant el tema de la ideologia. La ideologia significa la definició d'un grapat d'idees concretes que algú té i defensa. Com en el cas de l'organització, la gent tendeix a identificar-se amb la seva ideologia. La ideologia sovint no és la definició de les idees actuals d'algú sinó que és quelcom com el color de la pell. Una cosa que et marca i t'identifica. La ideologia es pot entendre així doncs com quelcom que limita el teu pensament i raó, perquè sovint només pensem allò coherent amb la nostra ideologia. Sovint utilitzem la raó per justificar la nostra opinió i no per crear-la. Mirem sinó la majoria de debats polítics de gent de base, on no es treballen idees entre tots sinó que es fa una batalla individus B contra individus C.

La ideologia també és un poder, una forma de controlar les altres persones, com l'economia, la política, les armes, ... Les religions han servit tradicionalment a les èlits per generar ideologia (percepció, creences, opinió, actitut). Avui en dia els mitjans de comunicació de masses fan la funció. La ideologia també s'ha de socialitzar, aconseguint que tothom tingui lliure accés a un nivell tant alt com sigui possible d'objectivitat i diversitat d'opinions.

Tot plegat, analitzat en profunditat en ves a saber quantes obres, ho exposo perquè crec que fa falta. És imprescindible corregir els mals vicis que estan arreu del nostre moviment. No som perfectes, però és que soms molt garrulos sovint i no ens en volem adonar. No tenim la veritat ni la tindrem mai. Com deia Engels, la veritat resideix en el procés mateix del conéixer. I el major enemic de la revolució el tenim al costat, possiblement dins nostre.

Aquest túnel és molt fosc i som miops, bornis, coixos. Fer la revolució és una feina dificilíssima. Segur que cometrem molts errors en el futur i segur que n'estem cometent. La primera revolució és dins nostre, i com la revolució socialista, és un procés constant i inacabable. Siguem-ne conscients!

Aniversari

 

 

 

Occitània s'alça

 (correu enviat per Libertat! a l'Esquerra Independentista)

Benvolgudes i benvolguts,
Us escrivim perquè voldríem presentar a la societat catalana el nou moviment d'esquerra revolucionària d'Occitània: LIBERTAT!

El nostre pilar ideològic és la lluita contra tota forma de domini i explotació: colonialisme, fexisme, patriarcat, capitalisme; advocant pel dret a l'autodeterminació i treballant també en la solidaritat internacionalista; per tant voldríem comptar amb el vostre col·lectiu, entre d'altres, per dur a terme aquesta presentació.

Voldríem fer un seguit de presentacions a diversos llocs: Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Barcelona, Casals Independentistes i la Casa de Palestina (on posar de relleu la solidaritat internacionalista). A part, voldríem acabar cada jornada amb una festa on occitanes, catalanes, occitans, catalans, i gent d'arreu puguem informalment compartir experiències fent un "trago".

Per tal de fer les presentacions com cal, triar una data adient, organitzar les xerrades, la festa, l'allotjament de la gent provinent d'Occitània, i tot plegat; voldríem tenir una reunió amb tots vosaltres, a Barcelona.

Esperem poder comptar amb vosaltres i trobar-nos ben aviat.

Salut!

Ferriòl Macip
Relacions internacionals
www.libertat.org

Què és LIBERTAT!

Occitània es troba avui en un moment cabdal de la seva història. Des dels anys 70 el terme occità mai no havia estat a la boca de tanta gent. Una part considerable de la població, sobretot del jovent, pren consciència de la necessitat de defensar la terra i la llengua, una llengua que comença a treure's del damunt el pes pejoratiu creat per l'aparell d'estat francès des de fa segles.

En canvi, la nostra cultura passa per un moment molt delicat trobant-se en un veritable perill d'extinció. La nostra existència política en tant que occitanes i occitans és gairebé nul·la, pel fet d'haver existit massa temps com a poble mancat de consciència.

Els estats francès, espanyol i italià, tot provant d'eradicar el fet occità, així com totes les altres cultures que es troben sota la seva administració, responen a una lògica capitalista d'explotació i domini: l'imperialisme. A Occitània patim, des de fa segles, totes les formes de conquesta: militar, política, econòmica, social, cultural i artística.

Hem arribat a la conclusió que l'estructura política existent duta a terme per la militància revolucionària occitana no és encara suficient. Ens trobem, per tant, al final d'un cicle, i al començament d'un altre. De cara a aquesta situació, Anaram Au Patac, reunit en assemblea nacional el mes de juny passat va acordar definitivament la refundació del moviment occità.

Estem construint un projecte sobre la base de la unitat popular (comunistes, llibertaris, autònoms, etc.), sense cap mena de dogma ni model de concepte, lluitant contra totes les formes de domini i d'explotació (colonialisme, feixisme, patriarcat, capitalisme), i també oposant-nos a qualsevol discriminació (feixisme identitari, xenofòbia, homofòbia, racisme, sexisme, etc.).

Volem viure i decidir al país. Treballem per a un país digne, en el que la nostra llengua i la nostra cultura contribueixin a enriquir la diversitat. Basem la nostra lluita en la reivindicació del dret a l'autodeterminació per a tota Occitània, així com la voluntat de dur a terme una reflexió profunda sobre el territori i la lluita per a la justícia social. Comencem també a preparar-nos per tal de poder-nos presentar a eleccions municipals, sobretot a l'estat francès. El respecte del dret a l'autodeterminació, un món sense classes, la solidaritat internacional; són també part de les bases del nou moviment occità LIBERTAT!, que federa tres estructures occitanes: Anaram Au Patac, Hartèra i Combat d’Òc. Al voltant de totes aquestes reivindicacions, LIBERTAT! enceta aquest projecte que vol respondre totes les problemàtiques actuals del nostre poble.

Perqué m'an pas dit

Coma totis los mainatges
Som anat a l'escòla
Coma totis los mainatges
M'an après a legir
M'an cantat plan de cançons
M'aprenguèron tant d'istòrias :
Lutèce... Paris... Paris...

Mas perqué, perqué
M'an pas dit à l'escòla
Lo nom de mon país ?

Nos contava lo regent
Aquel grand rei de França
Acatat davant los paures
Un sant òme aquel sant Loís
Aimava totas las gents
E voliá pas la misèra
Un sant òme aquel sant Loís.

Mas perqué, perqué
M'an pas dit a l'escòla
Qu'avia tuat mon país ?

E quand foguèrem mai grands
Nos calguèt parlar tres lengas
Per far un bon tecnician
Nos calia cargar tres lengas
E l'Anglès e l'Alemand
E ça que s'escriu a Roma
Per far un bon tecnician.

Mas perqué, perqué
M'an pas dit à l'escòla
La lenga de mon país ?

Benlèu tantas coneissenças
Nos mascan la vertat
Aprendrem sols qu'en la terra
Regna pas la libertat
Sauprem la talent de l'lndia
E lo dòl dels Africans
E la mòrt de Guevarra.

Mas perqué, perqué
M'an pas dit a l'escòla
La lenga de nostre país ?

-Claudi Marti-

 

Elogi de la Revolucionària

Elogi de la Revolucionària

Alguns sobren,
si han marxat, millor.
Però quan ella no hi és, falta.

Quan augmenta la repressió
molts es desanimen
però el valor d'ella augmenta.

Organitza la seva lluita
pels salaris, pel té
i per la conquista del poder

Interroga a la propietat:
D'on vens?
Pregunta a les opinions:
A qui serveixen vostès?

Allà on tots callen,
ella parla.
I a on regna l'opressió i s'acusa al destí
ella cita els noms.

A on s'asseu a taula
s'asseu el disconformisme.
El menjar té mal gust
i l'habitació resulta estreta.

Fins a on la persegueixen
va la rebel·lió.
I d'on la fan fora
persisteix l'agitació.


Bertolt Brecht, [poema originalment en gènere masculí]

Les Termòpiles catalanes, altrament conegudes com Arenys de Munt.

Aquest estiu passava com qualsevol altre. Sentia, com la majoria de companys i com sempre, la sensació d'un alpinista que no sap si li quedaran forces per arribar al cim. Por, dubte, esforç constant per motivar-se. No aspirava poder veure la independència, però esperava que algun dia el meu treball hagués aportat un gra de sorra i els futurs catalans veiessin el somni acomplert. Esperava però dubtava. "Si no hi hagués tant de botifler, tant pseudoindependentista que actua per interès...". "Si no haguéssim comès tants errors...".

Tenia por de que el meu país morís de fam dins aquestes presons.  Sempre sentia el dubte. Intentava calcular les possibilitats, tenint en compte la tendència de l'independentisme i de la catalanitat. El creixement de l'independentisme era una realitat, però potser una realitat massa tardana.

De sobte, un dia, va aparéixer una notícia en alguns mitjans. Arenys de Munt. En principi un fet sense gaire trascendència. Uns polítics i activistes motivats barallant-se contra l'estat espanyol. Aquest cop, però, era una gent especialment motivada, que sabia el que es feia i no es pensava fer enrera. A més, havien descobert el taló d'Aquiles i l'anaven a mossegar amb totes les seves forces.

El Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació (MAPA), un grup d'activistes independentistes de base, fou qui impulsà la idea. La CUP d'Arenys presentà una moció perquè l'Ajuntament hi donés suport, i CiU, ERC i  AM2000 hi votaren a favor. A partir d'aleshores començà un estira i arronsa entre l'Ajuntament arenyenc, decidit, i l'espanyolisme de tots colors.

Es volia fer una consulta popular sobre la independència de Catalunya.. Preguntar-li als arenyencs què els semblaria un estat propi. Els independentistes no érem conscients en un inici de què estava succeint en aquell poblet abans desconegut. La reacció de l'espanyolisme estatal i paraestatal i el vigor i duresa dels arenyencs va anar escaldant allò i va pujar-li el to i la transcendència. espanya no podia permetre que es celebrés aquell semireferèndum secessionista, i amb la seva ràbia ardent ens il·luminà. Cada dia més catalans se n'adonaven que Arenys no era una cosa menyspreable. Era molt més. Una batalla ideològica de dimensions nacionals i històriques s'estava a punt de lliurar.

Ciutadans i Falange van saltar de seguida a fer campanya en contra i a predir cataclismes diversos si la consulta se celebrava. Més enrera la caverna espanyola disparava tota la seva artilleria i a Losantos li feia mal la cama de tant de cridar. L'estat, el PSOE, atacava per sota terra i amb maquillatge. Ens enviava un fiscal exfalangista amb una constitució de quatre tonelades i mitja per fregir-nos i ficar-nos a puesto.

L'ajuntament quedà inhabilitat legalment per cedir un local. El PSC demanava amb to paternalista i nervis mal dissimulats que la crosta nacionalista no distragués el personal amb "temes que no importen a ningú". Falange convocà una manifestació a Arenys el mateix dia de la consulta, el 13 de setembre, contra el "referèndum secessionista i a favor de la unitat d'espanya".

La convocatòria falangista va provocar temor. Alguns deien que ens trobaríem totes les espanyes amb antorxes i que boikotejarien la consulta. Que no teníem res a fer. El cas és que tant de conflicte, i el fet que es permetés a aquesta xusma de fer aquesta manifestació malgrat el rebuig total dels arenyencs i el conflicte antidemocràtic que significava, va acabar d'alimentar les hordes catalanes i les va mobilitzar cap a Arenys. Defensaríem la democràcia i el dret a l'autodeterminació. El 13 de Setembre ens despertà aquells dies moltes inquietuds, il·lusions, dubtes, energia, temors, ...

El cert és que les espanyes van ser agafades per sorpresa (com les Catalunyes). L'imperialisme espanyol respongué malament, amb desorganització, de forma molt maldestre, pitjor impossible. L'espanyolisme ens insultava però se n'adonava que no podia aturar Arenys, i se n'adonava que li estava donant bombo a aquella consulta de paper, el bombo que necessitàvem. L'enquesta seriosa es convertí en referèndum emocionalment vinculant quan l'espanyolisme el considerà com a tal.

Dies abans de la consulta, en una brillant campanya dels independentistes del Maresme, ajuntaments diversos se sublevaven i aprovaven mocions de suport a Arenys i mostraven la seva voluntat de seguir els seus passos. Les cadenes havien començat a trencar-se. Aquells dies jo començava a ser conscient de que les coses estaven canviant. Les amenaces, coaccions, espionatge, bombardeig mediàtic, demagògia política, ... res va aturar Arenys i el 13 de desembre va arribar.

Encara no em crec que fos tant imbècil de dubtar sobre si valia la pena anar el 13 a Arenys de Munt. El que vaig viure allà no ho he viscut mai. Allò superà la macromanifestació independentista de quan hi havia la moguda de l'Estatut. L'amenaça falangista resultà ser 58 miserables goril·les ploraners. El perill de que la policia prengués les urnes no es va materialitzar. La invasió d'independentistes (i antifeixistes) fou total i l'ambient d'aquell dia, amb tot de pancartes, estelades, i àvies aplaudint des dels balcons, no es pot explicar de cap manera. Els que no hi vau ser no us ho podeu imaginar.

Els 58 espanyolots tenien un cordó policial i un segon cordó de l'Esquerra Independentista protegint-los de l'horda catalana sedent de sang. I és que l'Esquerra Independentista ens podem enorgollir de ser els que vam donar el màxim suport a la consulta en els seus precaris inicis, quan encara els moviments polítics es miraven de reüll aquell esperit de democràcia directa que atemptava contra el domini de la partitocràcia i que no semblava poder donar rendiment electoral.

 

 

Els falangistes quedaren derrotats, psicològicament anihilats i nosaltres, majoria absoluta, ens alçàrem trionfants amb la sang ardent. Recordo emoció, recordo tocar el cel amb les mans, recordo orgull, recordo esperança, recordo festa. Recordo estar rodejat de germans... Aquell dia a Arenys l'independentisme autèntic, amb les seves diverses formes però caracteritzat per un aire popular i democràtic, va donar una triple patada giratòria als collons d'espanya.

El dia passà sense incidents, exceptuant la pedrada que rebé un dels busos falangistes quan fugia. La consulta se celebrà perfectament i les urnes es saturaren. La veu de l'independentisme popular trencà murs informatius i el sobiranisme esdevingué la gran moda. El que semblava impossible feia un mes es materialitzà. Allò que semblava inatrapable succeí quan uns ciutadans motivats van construir-ho amb les seves pròpies mans.

"Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret,

independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?"

 ...I els que estavem per llà vam apagar les càmeres i vam fer una gran orgia que va durar tot el vespre i tota la nit, quelcom tipu "El Perfum"...

Aquell dia espanya dubtà. Aquell dia els catalans vam tastar un bocí de l'alegria i la festa que tindrem el dia que siguem lliures. Des d'aleshores la Independència no és cap somni, i els independentistes no som gent estranya a molts llocs del país. Ens hem ensenyat a nosaltres mateixos que si els catalans ens unim al carrer podem treballar conjuntament per lluitar pels nostres drets i llibertats. Ja res és impossible, ja cap demagògia sucursalista o regionalista pot calar quan a Arenys es va demostrar la força extraordinària del poder popular i l'organització ciutadana.

El Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació ens va ensenyar la importància de la constància i el treball de base. Arenys de Munt va tirar una jerra d'aigua freda als independentistes d'arreu del país. El 13S va fer tremolar espanya i la política en general, va redissenyar mentalitats i estratègies polítiques i va preparar l'escalada de consultes. Des de llavors a espanya només borden impotents.

Però com no podia ser d'altra manera, Arenys també va obrir molts debats. A l'Esquerra Independentista alguns li treien valor a aquest dia històric. La pregunta era regionalista i parlava del coi d'Unió Empresarial Europea. Vam treballar amb xusma que s'omple la boca amb el país però que en realitat només es dediquen a omplir-se les butxaques, i amb gent de dretes que només pensa en beneficis particulars i no en els catalans i les catalanes.

Arenys té mancances i no és perfecte, però això no li treu la gran importància que tingué. Suposà una victòria ideològica i psicològica enorme, sobretot per als principatins però també per tot el país. Suposà un pas endavant gegantí en la nostra lluita. Suposà la creació d'un poder popular poques vegades vist i, encara que no fos totalment fill nostre, l'Esquerra Independentista hem pogut veure com es materialitzava una de les nostres lluites: L'organització popular de base clarament independentista i rupturista.