El socialisme, la lletra A i els budells del moviment.

Què vol dir ser socialista? Què és el socialisme? Què és la revolució? Per què som revolucionaris i socialistes? Què busquem? Com avancem?

Contra la ignorància que impera a l'esquerra, especialment a ca nostra, cal disparar preguntes i qüestionar tots els ciments. Des de la humilitat d'algú jove que està en plena formació bàsica, em traspassen preguntes i neguits que necessito exposar. Dies com avui em sento intranquil, com aquell que no ha fet els deures i que sap que l'exàmen li anirà malament. Em sento extrany fent un exercici d'autoanàlisi de la meva activitat política. Serà que el nostre moviment és potser massa estàtic i predefinit? Som prou autocrítics, estem en regeneració i revisió constant? Si no és així llavors tenim un problema.

Per començar, què és el socialisme? Com la majoria de mots polítics, la paraula socialisme ha estat molt tergiversada i s'ha utilitzat per a referir-se a corrents de pensament molt diferents i fins i tot contradictoris. Tenim el dret a alçar la nostra idea de socialisme, i vet aquí el que jo entenc per socialisme:

Socialisme és la ideologia que busca la fórmula d'aconseguir una societat justa, igualitària i lliure. I això per què? Doncs perquè vivim en un món socialment fragmentat en classes socials. Un món de lluita, dolor, expoli, explotació, opressió, conflictes, … governat per interessos particulars d'unes èlits que monopolitzen poder, capacitat de controlar l'esdevenir comunitari. Per tal d'assolir el major benestar i realització de tots els membres socials, cal acabar amb la lluita d'interessos dels sectors de la societat, cal superar la lluita de classes.

Una societat socialista és una societat de ciutadans actius que participen en el seu destí i no releguen el poder a ningú. Després de mil·lenis de propietat privada d'una sèrie de mitjans comunitaris i de distribució desigual del poder, hem après que només la democràcia radical i participativa pot garantir la cohesió social i la justícia. Una societat socialista és una societat que es construeix racionalment a sí mateixa, i que no està regida per sectors concrets o per lleis no humanistes o irracionals.

La revolució socialista serà la realització del pensament humanista, serà la que ficarà vertaderament a la persona al mig del món. Ni Déus, ni mercats, ni costums, ni representants. Jo decidiré sobre tot allò que m'afecta perquè jo sóc l'únic que ho pot fer bé. I, per tant, la revolució socialista és un procés molt llarg, potser inacabable i irrealitzable del tot. Un túnel tortuós, difícil i a les fosques del qual només en veiem el principi, i a sobre patim una forta miopia.

És important que siguem conscients de les nostres limitacions abans d'intentar entrar en el túnel. Som unes rates evolucionades que caminen dretes i fumen. Som extremadament curts i patim multitud de malalties mentals cròniques, algunes genètiques i altres lligades indestriablement a la nostra condició d'humans i éssers socials. Naixem en un entorn definit, precreat. Ens alimentem d'una llet que altres han fabricat. I a partir d'un món orientat podem qüestionar-nos les coses, podem buscar la llum i defugir les ombres de la caverna, podem cercar la veritat absoluta i la llibertat, però sempre ens mourem dins el pou. Som éssers amb moltes limitacions. O és que algú s'ha tornat revolucionari autònomament sense alimentar-se de les idees d'altri?

Reflexionar constantment sobre allò que creiem és imprescindible. Revisar allò que hem après i que ens han ensenyat, el que donem per segur fins i tot allò marcat com a revolucionari. Aquest punt és el més trascendental. Un espanyolista té claríssim que els independentistes estem equivocats. Segurament està manipulat i va errat, però quines garanties tenim de no ser nosaltres també uns ignorants potser amb un grau més alt de llibertat però igualment presoners del pou de la ignorància?

Revisem la història política dels moviments anticapitalistes i socialistes. És una història d'errors, d'incoherències, de degeneracions, de contradiccions, de fanatisme, de contrarevolucions internes, de pèrdua dels objectius, d'aplicació religiosa de principis, … És imprescindible analitzar les altres experiències revolucionàries que ens han precedit i buscar les causes dels seus dramàtics finals. 

Estic parlant d'un exercici molt àmpli que demana formació i reflexió sobre tots els elements de les ciències socials (especialment la sociologia i psicologia). Estic parlant de ser responsables amb els nostres pares polítics i reconéixer els errors de les nostres famílies ideològiques. Estic parlant de descobrir que difícilment siguem nosaltres els perfectes revolucionaris que ja tenen la recepta màgica de la revolució triomfant i definitiva.

Estic dient que molt segurament acabarem aburgesats en un despatx d'empresari o funcionari. Potser arribem a vells, amb boina o cresta, i ens neguem a acceptar que el nostre camí era errat. Potser passem els últims dies de la vida creient que vam cometre masses errors i vam malgastar el nostre temps. També es dóna la possibilitat que dirigim escamots d'execució contra revolucionaris mentre fem discursos de pura esquerra. I si tenim sort pintarem algun paredon de Montjuic i serem màrtirs, uns altres revolucionaris reprimits. La majoria de revolucionaris han tirat per aquestes bandes, o sigui que no m'invento res. Piqué, Saura i Huguet foren comunistes. La majoria de revolucionaris dels anys setanta ara ocupen càrrecs de poder i reprodueixen el sistema.

Em fa por la manca d'excepticisme i d'autoanàlisi de molts militants d'esquerres. Em sembla percebre un excés de mals vicis a tot arreu (a tot arreu), i uns murs mentals que signifiquen la limitació exponencial de la nostra capacitat revolucionària. El revolucionari socialista (ja mostro una visió àmplia del concepte socialisme) és per força algú intranquil, inestable, algú que es pregunta constantment si va en la bona direcció. Sinó, és un xai esclau d'altri o de la seva vanitat.

Què no és una actitut revolucionària ni socialista? Al meu entendre, i donant voltes al mateix, no és gens revolucionari prendre uns textos d'un altre lloc i temps (o d'ara i aquí) i intentar-los aplicar a la realitat com qui aplica una fórmula matemàtica perfecta. És patètic veure dins de diversos moviments i organitzacions a gent que té fe en uns textos/ideologia i que intenta imposar la seva fe a la resta al més pur estil catòlic. “Hi ha els bons, que pensen com jo i estan encertats, i hi ha els dolents que pensen diferent i malament i cal insultar-los i a poder ser eliminar-los”.

La primera lluita política del revolucionari és interna, amb sí mateix. La segona és un treball pedagògic. Si realment creu que té la raó, ha de crear espais de debat i guanyar discusions, convéncer amb la raó i no voler cremar els altres (o provocar-ne la marginació). També hi ha els que tenen fe a l'estil jueu. Es creuen la comunitat elegida per Déu (o Marx), superior a la resta. Aquesta actitut significa sentir-se a gust sent un ghetto marginal i renunciar a aconseguir la força social necessària per poder transformar la realitat.

Un altre element repugnant és l'avantguardisme, germana del verticalisme. Creure que som intel·lectualment superiors als moviments socials o a la resta de persones és reproduir l'estructura social classista amb noves formes i idees. No es tracta de negar que hi ha gent que desenvolupa més capacitats intel·lectuals que altres. Es tracta de no promoure-ho i de no construir un moviment polític de xais (pintats de roig, això sí). Es tracta de no competir amb els moviments socials ni intentar-los controlar marcant discurs. Es tracta de fer pedagogia, d'acceptar que no som perfectes ni superiors.

El verticalisme significa la reproducció sense vergonya de la propietat privada del poder. Un moviment vertical mai podrà fer una revolució socialista. Senzillament podrà fer una revolució classista, canviant la propietat del poder econòmic, polític i mediàticoideològic d'unes mans a unes altres. Podem veure els casos de multitud de revolucions “socialistes” de la història que han fallat en aquest sentit. Substituir la burgesia pel partit comunista no canvia les coses realment.

No es tracta de negar la necessitat d'establir algunes pràctiques de democràcia representativa. No es pot lluitar contra el sistema actual sense una organització forta. En molts moments tampoc podrem decidir el camí entre tots i haurem de relegar el poder decisori. Crec que amb imaginació i les noves tecnologies es poden establir mecanismes per tenir un moviment participatiu i sense èlits però a la vegada funcional.

Vet aquí quan parlem de l'anarquisme, com qui no vol la cosa. L'anarquisme, com el socialisme, comprén un ampli ventall de corrents ideològics, molts d'ells contradictoris. Des dels capitalistes liberals que volen substituir l'estat per les empreses, fins als punquis apolítics acomodats en el subproletariat. Convé que no siguem reduccionistes amb el pensament llibertari (per mi és sinònim d'anarquisme) com no volem que ho siguin amb l'independentista o socialista.

L'anarquisme podríem dir que neix de Bakunin a l'interior del moviment socialista marxista. Entre d'altres coses, partia d'una crítica sobre l'estratègia i l'organització revolucionària. El pensament anarquista veia que el pas per arribar al comunisme (estadi final xupiguai) no podia ser senzillament la presa dels mitjans de producció a la burgesia. Amb altres paraules, veia que la clau estava en destruir tota jerarquia, ja fos entre burgesos i proletaris com entre caps del partit i militants/ciutadans.

La crítica llibertària alertà precoçment dels problemes que significava prendre el poder i tenir una organització jeràrquica. Apostava per començar a construir la societat comunista igualitària i horitzontal ja. Senzillament una organització no horitzontal no podria fer una revolució comunista. L'autèntic enemic era la arquia (el poder), qualsevol forma i color que tingués. Calia socialitzar no només el poder econòmic, sinó també el polític. A més, el pensament anarquista s'ha caracteritzat per ser idealista, utòpic i a criticar el socialisme marxista per allunyar-se de les seves arrels humanistes. De vegades alguns marxistes han oblidat per què volem fer la revolució.

Així és com veig jo la ideologia anarquista (la vàlida d'entre tantes que duen aquest nom). Em sembla molt correcte, acceptable i l'assumeixo en gran part com a meva. De tota manera, penso que des de la divisió de la primera internacional i la separació i enfrontament entre socialistes i anarquistes, aquests dos pensaments s'han radicalitzat i especialment l'anarquisme s'ha caricaturitzat. Anarquisme no vol dir no organitzar-se, vol dir lluitar contra tota forma de poder.

També veig que cal una certa organització jeràrquica representativa però com que és perillosa penso que a tots ens cal una certa mirada llibertària. Així doncs, per mi la A no és contradictòria amb el socialisme sinó que n'és una peça indispensable, que s'ha de polir però que necessitem per poder fer funcionar la revolució quan siguem forts i haguem de lluitar contra nosaltres mateixos. Aposto per netejar l'anarquia de la mala imatge que té assumint-la en gran part. Moltes de les idees de l'anarquisme són interessants i necessàries.

I és que de fet, quan nosaltres parlem d'autogestió, d'okupació, d'horitzontalitat, de la interrelació amb els moviments socials, de la democràcia total, de fer la revolució des d'abaix, de no centrar el procés revolucionari en la presa del poder estatal, de generar base social, d'anar construint les alternatives, d'evitar les vaques sagrades, … estem assumint gran part del discurs anarquista.

El corporativisme i el sectarisme. Els revolucionaris, per fer la difusió del nostre pensament i desenvolupar la nostra lluita transformadora, ens dotem d'unes eines. Aquestes eines són les organitzacions, amb el seu logo, nom, estatuts, dinàmiques internes, costums entre la militància, orientacions, … El fet d'organitzar-se en entitats definides és imprescindible per desenvolupar una lluita política seriosa i forta. Per desgràcia, aquestes eines sovint prenen personalitat pròpia, i la seva importància es sobredimensiona per sobre de la seva utilitat pràctica. Els mitjans esdevenen fins.

La militància d'una organització fàcilment s'identifica amb ella. És la casa dels que pensen d'una forma, és la comunitat que representa els individus. L'organització és un espai més o menys tancat on es desenvolupen diàlegs interns circulars i retroalimentats. Com les corporacions empresarials que prenien personalitat jurídica, les organitzacions polítiques fàcilment prenen sentit propi, i els revolucionaris es transformen en membres d'un equip de futbol que competeixen amb els altres per ficar el seu logotip a més llocs que els altres, per guanyar adeptes.

Finalment torno una mica al principi tocant el tema de la ideologia. La ideologia significa la definició d'un grapat d'idees concretes que algú té i defensa. Com en el cas de l'organització, la gent tendeix a identificar-se amb la seva ideologia. La ideologia sovint no és la definició de les idees actuals d'algú sinó que és quelcom com el color de la pell. Una cosa que et marca i t'identifica. La ideologia es pot entendre així doncs com quelcom que limita el teu pensament i raó, perquè sovint només pensem allò coherent amb la nostra ideologia. Sovint utilitzem la raó per justificar la nostra opinió i no per crear-la. Mirem sinó la majoria de debats polítics de gent de base, on no es treballen idees entre tots sinó que es fa una batalla individus B contra individus C.

La ideologia també és un poder, una forma de controlar les altres persones, com l'economia, la política, les armes, ... Les religions han servit tradicionalment a les èlits per generar ideologia (percepció, creences, opinió, actitut). Avui en dia els mitjans de comunicació de masses fan la funció. La ideologia també s'ha de socialitzar, aconseguint que tothom tingui lliure accés a un nivell tant alt com sigui possible d'objectivitat i diversitat d'opinions.

Tot plegat, analitzat en profunditat en ves a saber quantes obres, ho exposo perquè crec que fa falta. És imprescindible corregir els mals vicis que estan arreu del nostre moviment. No som perfectes, però és que soms molt garrulos sovint i no ens en volem adonar. No tenim la veritat ni la tindrem mai. Com deia Engels, la veritat resideix en el procés mateix del conéixer. I el major enemic de la revolució el tenim al costat, possiblement dins nostre.

Aquest túnel és molt fosc i som miops, bornis, coixos. Fer la revolució és una feina dificilíssima. Segur que cometrem molts errors en el futur i segur que n'estem cometent. La primera revolució és dins nostre, i com la revolució socialista, és un procés constant i inacabable. Siguem-ne conscients!