dilluns, 4 de gener del 2010

Les Termòpiles catalanes, altrament conegudes com Arenys de Munt.

Aquest estiu passava com qualsevol altre. Sentia, com la majoria de companys i com sempre, la sensació d'un alpinista que no sap si li quedaran forces per arribar al cim. Por, dubte, esforç constant per motivar-se. No aspirava poder veure la independència, però esperava que algun dia el meu treball hagués aportat un gra de sorra i els futurs catalans veiessin el somni acomplert. Esperava però dubtava. "Si no hi hagués tant de botifler, tant pseudoindependentista que actua per interès...". "Si no haguéssim comès tants errors...".



Tenia por de que el meu país morís de fam dins aquestes presons.  Sempre sentia el dubte. Intentava calcular les possibilitats, tenint en compte la tendència de l'independentisme i de la catalanitat. El creixement de l'independentisme era una realitat, però potser una realitat massa tardana.

De sobte, un dia, va aparéixer una notícia en alguns mitjans. Arenys de Munt. En principi un fet sense gaire trascendència. Uns polítics i activistes motivats barallant-se contra l'estat espanyol. Aquest cop, però, era una gent especialment motivada, que sabia el que es feia i no es pensava fer enrera. A més, havien descobert el taló d'Aquiles i l'anaven a mossegar amb totes les seves forces.

El Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació (MAPA), un grup d'activistes independentistes de base, fou qui impulsà la idea. La CUP d'Arenys presentà una moció perquè l'Ajuntament hi donés suport, i CiU, ERC i  AM2000 hi votaren a favor. A partir d'aleshores començà un estira i arronsa entre l'Ajuntament arenyenc, decidit, i l'espanyolisme de tots colors.

Es volia fer una consulta popular sobre la independència de Catalunya.. Preguntar-li als arenyencs què els semblaria un estat propi. Els independentistes no érem conscients en un inici de què estava succeint en aquell poblet abans desconegut. La reacció de l'espanyolisme estatal i paraestatal i el vigor i duresa dels arenyencs va anar escaldant allò i va pujar-li el to i la transcendència. espanya no podia permetre que es celebrés aquell semireferèndum secessionista, i amb la seva ràbia ardent ens il·luminà. Cada dia més catalans se n'adonaven que Arenys no era una cosa menyspreable. Era molt més. Una batalla ideològica de dimensions nacionals i històriques s'estava a punt de lliurar.

Ciutadans i Falange van saltar de seguida a fer campanya en contra i a predir cataclismes diversos si la consulta se celebrava. Més enrera la caverna espanyola disparava tota la seva artilleria i a Losantos li feia mal la cama de tant de cridar. L'estat, el PSOE, atacava per sota terra i amb maquillatge. Ens enviava un fiscal exfalangista amb una constitució de quatre tonelades i mitja per fregir-nos i ficar-nos a puesto.

L'ajuntament quedà inhabilitat legalment per cedir un local. El PSC demanava amb to paternalista i nervis mal dissimulats que la crosta nacionalista no distragués el personal amb "temes que no importen a ningú". Falange convocà una manifestació a Arenys el mateix dia de la consulta, el 13 de setembre, contra el "referèndum secessionista i a favor de la unitat d'espanya".

La convocatòria falangista va provocar temor. Alguns deien que ens trobaríem totes les espanyes amb antorxes i que boikotejarien la consulta. Que no teníem res a fer. El cas és que tant de conflicte, i el fet que es permetés a aquesta xusma de fer aquesta manifestació malgrat el rebuig total dels arenyencs i el conflicte antidemocràtic que significava, va acabar d'alimentar les hordes catalanes i les va mobilitzar cap a Arenys. Defensaríem la democràcia i el dret a l'autodeterminació. El 13 de Setembre ens despertà aquells dies moltes inquietuds, il·lusions, dubtes, energia, temors, ...

El cert és que les espanyes van ser agafades per sorpresa (com les Catalunyes). L'imperialisme espanyol respongué malament, amb desorganització, de forma molt maldestre, pitjor impossible. L'espanyolisme ens insultava però se n'adonava que no podia aturar Arenys, i se n'adonava que li estava donant bombo a aquella consulta de paper, el bombo que necessitàvem. L'enquesta seriosa es convertí en referèndum emocionalment vinculant quan l'espanyolisme el considerà com a tal.

Dies abans de la consulta, en una brillant campanya dels independentistes del Maresme, ajuntaments diversos se sublevaven i aprovaven mocions de suport a Arenys i mostraven la seva voluntat de seguir els seus passos. Les cadenes havien començat a trencar-se. Aquells dies jo començava a ser conscient de que les coses estaven canviant. Les amenaces, coaccions, espionatge, bombardeig mediàtic, demagògia política, ... res va aturar Arenys i el 13 de desembre va arribar.

Encara no em crec que fos tant imbècil de dubtar sobre si valia la pena anar el 13 a Arenys de Munt. El que vaig viure allà no ho he viscut mai. Allò superà la macromanifestació independentista de quan hi havia la moguda de l'Estatut. L'amenaça falangista resultà ser 58 miserables goril·les ploraners. El perill de que la policia prengués les urnes no es va materialitzar. La invasió d'independentistes (i antifeixistes) fou total i l'ambient d'aquell dia, amb tot de pancartes, estelades, i àvies aplaudint des dels balcons, no es pot explicar de cap manera. Els que no hi vau ser no us ho podeu imaginar.

Els 58 espanyolots tenien un cordó policial i un segon cordó de l'Esquerra Independentista protegint-los de l'horda catalana sedent de sang. I és que l'Esquerra Independentista ens podem enorgollir de ser els que vam donar el màxim suport a la consulta en els seus precaris inicis, quan encara els moviments polítics es miraven de reüll aquell esperit de democràcia directa que atemptava contra el domini de la partitocràcia i que no semblava poder donar rendiment electoral.

 
 
Els falangistes quedaren derrotats, psicològicament anihilats i nosaltres, majoria absoluta, ens alçàrem trionfants amb la sang ardent. Recordo emoció, recordo tocar el cel amb les mans, recordo orgull, recordo esperança, recordo festa. Recordo estar rodejat de germans... Aquell dia a Arenys l'independentisme autèntic, amb les seves diverses formes però caracteritzat per un aire popular i democràtic, va donar una triple patada giratòria als collons d'espanya.

El dia passà sense incidents, exceptuant la pedrada que rebé un dels busos falangistes quan fugia. La consulta se celebrà perfectament i les urnes es saturaren. La veu de l'independentisme popular trencà murs informatius i el sobiranisme esdevingué la gran moda. El que semblava impossible feia un mes es materialitzà. Allò que semblava inatrapable succeí quan uns ciutadans motivats van construir-ho amb les seves pròpies mans.





"Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret,
independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?"







 ...I els que estavem per llà vam apagar les càmeres i vam fer una gran orgia que va durar tot el vespre i tota la nit, quelcom tipu "El Perfum"...


Aquell dia espanya dubtà. Aquell dia els catalans vam tastar un bocí de l'alegria i la festa que tindrem el dia que siguem lliures. Des d'aleshores la Independència no és cap somni, i els independentistes no som gent estranya a molts llocs del país. Ens hem ensenyat a nosaltres mateixos que si els catalans ens unim al carrer podem treballar conjuntament per lluitar pels nostres drets i llibertats. Ja res és impossible, ja cap demagògia sucursalista o regionalista pot calar quan a Arenys es va demostrar la força extraordinària del poder popular i l'organització ciutadana.

El Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació ens va ensenyar la importància de la constància i el treball de base. Arenys de Munt va tirar una jerra d'aigua freda als independentistes d'arreu del país. El 13S va fer tremolar espanya i la política en general, va redissenyar mentalitats i estratègies polítiques i va preparar l'escalada de consultes. Des de llavors a espanya només borden impotents.


Però com no podia ser d'altra manera, Arenys també va obrir molts debats. A l'Esquerra Independentista alguns li treien valor a aquest dia històric. La pregunta era regionalista i parlava del coi d'Unió Empresarial Europea. Vam treballar amb xusma que s'omple la boca amb el país però que en realitat només es dediquen a omplir-se les butxaques, i amb gent de dretes que només pensa en beneficis particulars i no en els catalans i les catalanes.

Arenys té mancances i no és perfecte, però això no li treu la gran importància que tingué. Suposà una victòria ideològica i psicològica enorme, sobretot per als principatins però també per tot el país. Suposà un pas endavant gegantí en la nostra lluita. Suposà la creació d'un poder popular poques vegades vist i, encara que no fos totalment fill nostre, l'Esquerra Independentista hem pogut veure com es materialitzava una de les nostres lluites: L'organització popular de base clarament independentista i rupturista.








1 comentari:

  1. Totalment dacord. L'únic que em posa una mica nerviós és aquest fragment en què parles de que des de l'EI se li va treure importància perquè parlava d'Uniò Europea, de Catalunya, etc. O fins hi tot he sentit a dir que pel 13-D, algunes assemblees de l'EI volien votar en contra de la independència per aqeusts motius. Com molt bé tu has dit, Arenys no és perfecte. Però mica en mica s'omple la pica. O bé "peça peça, anem encaixant", O també podem dir que "l'horno no está para bollos". O també ens podem preguntar: "I la questiò social, va primera que la nacional?".

    Jo ho tinc clar, anirem gafant el que el moment històric ens dongui. Reconstruïnt trossets de justícia.

    ResponElimina