Dia 2 de l'empresonament

Avui he sentit l'escalfor maternal. La porta de l'habitació s'ha obert de bon matí, una veu ha cantat dolces paraules imperatives i una llum criminal ha apallissat brutalment la foscor que em feia de manta. Dins meu l'escalfor de l'amor de fill s'escampava per les meves venes, o potser era odi. El cas és que m'ha acabat sortint sang del nas per variar. La medicina convencional no m'ha curat el nas i això que ho he intentat diverses vegades. Potser hauria de provar l'homeopatia. Em donarien galetes de sang? Aigua amb un cop_de_puny_al_nas diluït?

He començat a currar. Santa garruleria i incultura, en el fons et trobava a faltar. El meu bressol sempre serà el meu bressol, encara que estigui fet a base d'excrement de xarnego i vòmit de guiri. El bar d'aquesta casa vindria a ser l'esquelet de la família, allò que resta constant de generació en generació. És el que sustenta els parents i a la vegada allò que els incita al fraticidi i els torna uns degenerats mentals amargats i amargadors. El bar que dóna pasta a la vegada serveix per traspassar en herència males costums. I la convivència forçada en aquells maleïts 20 m2 porta als Cantina a ser gent senzillament dolenta, gent que fa tot el possible per putejar els de la seva sang.

És un bar anclat en els ciments de la vila de Roses. Diuen que els grecs que van creuar el mediterrani per establir-se a Rodhes ja es van trobar el bar Nàutic servint Bananes Split. Els meus avantpassats esperaven amb furor les noves divises hel·lèniques. Però de fet hi ha alguns estudis que apunten més lluny. Si treus la tapa de darrera de la prehistòrica cubitera hi trobes taques fetes amb sangria i cocacola resseques amb troços de maduixa fossilitzada. En aquestes sagrades escriptures els més intel·lectuals arqueòlegs postmoderns hi han descobert gravats on es veuen diplodocus i triceràtops prenent cafès al bar Nàutic abans d'anar a treballar.

Després de prendre el sol en boles al terrat he gaudit d'una reunió amb la bona gent de Roses Decideix, dels pocs que valen la pena al poble. Curiosament després de treure els pitjors resultats de la primera onada de consultes no es van tirar a l'alcoholisme. Bé per ells, van saber autoenganyar-se i es van convéncer que el problema no havia estat seu (com em passo, amb lo cracks que són venint d'aquest poble!). Volem fer un bus per anar a la mani del 10 de juny a Barnaka. O almenys aquesta era la intenció. La reunió s'ha retardat mitja hora i s'ha fet a la terrassa d'un bar entre pantalles de plasma preparades per donar el futbol. Hem dit 4 coses importants entre moltes altres de sobrants. L'assemblea ha quedat completament boikotejada amb l'arribada del subjecte S. J., el sociata del poble i membre de Roses Decideix. Ha començat a explicar les seves històries i he hagut de marxar a continuar a treballar.

He estat servint a guiris i espanyols mentre jugava la Roja. No he tirat cap gapo a l'espuma de cap birra ni m'he refregat cap entrepà pel cul. He estat disciplinat, fred i calculador com un militant de la Ca_jei que intenta destruir la competència entre somriures. He recordat les darreres enquestes del Periódico, segons les quals si es fes un referèndum ara guanyaríem la independència. He dissenyat una eina arranca_estanqueres_de_balcons_relativament_baixos que fabricaré amb breu. Finalment he decidit que sortiré aquesta nit a veure si netejo algo.

Ha guanyat espanya, qui reprimeix l'existència de la selecció del meu país. La única alternativa que ens deixen als catalans és sentir-nos membres del nostre enemic i celebrar les seves victòries. Jo sudo, a part que el futbol em sembla un esport ridícul i l'opi del poble. Recordo paraules d'un company que diu que quan els indepecomunistes optem per les armes és que estem a les últimes. A espanya li passa el mateix. Està a les últimes i només pot difondre espanyolitat a través del futbol.

És prou molest veure els carrers ocupats per aquesta massa social que pobreta no té res més a celebrar que això. El seu país es trenca, el seu club de futbol no guanya res, són el segon país europeu que està patint més la crisi econòmica, ... Només els queda això.
Avui toca omplir el rebost d'estanqueres mentre mirem les conseqüències de deixar obertes les gàbies del zoo. Imaginem com serà l'estat català independent, quan tota aquesta xusma hagi de córrer de les porres i kubotans quan els llancem els mossos. És broma...


El pacient delira abans de ser desquartitzat. Deixeu que festegi el seu funeral, doneu-li morfina mentre tenyeix els carrers amb la roha sang...