Occitània s'alça

 (correu enviat per Libertat! a l'Esquerra Independentista)

Benvolgudes i benvolguts,
Us escrivim perquè voldríem presentar a la societat catalana el nou moviment d'esquerra revolucionària d'Occitània: LIBERTAT!

El nostre pilar ideològic és la lluita contra tota forma de domini i explotació: colonialisme, fexisme, patriarcat, capitalisme; advocant pel dret a l'autodeterminació i treballant també en la solidaritat internacionalista; per tant voldríem comptar amb el vostre col·lectiu, entre d'altres, per dur a terme aquesta presentació.

Voldríem fer un seguit de presentacions a diversos llocs: Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Barcelona, Casals Independentistes i la Casa de Palestina (on posar de relleu la solidaritat internacionalista). A part, voldríem acabar cada jornada amb una festa on occitanes, catalanes, occitans, catalans, i gent d'arreu puguem informalment compartir experiències fent un "trago".

Per tal de fer les presentacions com cal, triar una data adient, organitzar les xerrades, la festa, l'allotjament de la gent provinent d'Occitània, i tot plegat; voldríem tenir una reunió amb tots vosaltres, a Barcelona.

Esperem poder comptar amb vosaltres i trobar-nos ben aviat.

Salut!

Ferriòl Macip
Relacions internacionals
www.libertat.org

Què és LIBERTAT!

Occitània es troba avui en un moment cabdal de la seva història. Des dels anys 70 el terme occità mai no havia estat a la boca de tanta gent. Una part considerable de la població, sobretot del jovent, pren consciència de la necessitat de defensar la terra i la llengua, una llengua que comença a treure's del damunt el pes pejoratiu creat per l'aparell d'estat francès des de fa segles.

En canvi, la nostra cultura passa per un moment molt delicat trobant-se en un veritable perill d'extinció. La nostra existència política en tant que occitanes i occitans és gairebé nul·la, pel fet d'haver existit massa temps com a poble mancat de consciència.

Els estats francès, espanyol i italià, tot provant d'eradicar el fet occità, així com totes les altres cultures que es troben sota la seva administració, responen a una lògica capitalista d'explotació i domini: l'imperialisme. A Occitània patim, des de fa segles, totes les formes de conquesta: militar, política, econòmica, social, cultural i artística.

Hem arribat a la conclusió que l'estructura política existent duta a terme per la militància revolucionària occitana no és encara suficient. Ens trobem, per tant, al final d'un cicle, i al començament d'un altre. De cara a aquesta situació, Anaram Au Patac, reunit en assemblea nacional el mes de juny passat va acordar definitivament la refundació del moviment occità.

Estem construint un projecte sobre la base de la unitat popular (comunistes, llibertaris, autònoms, etc.), sense cap mena de dogma ni model de concepte, lluitant contra totes les formes de domini i d'explotació (colonialisme, feixisme, patriarcat, capitalisme), i també oposant-nos a qualsevol discriminació (feixisme identitari, xenofòbia, homofòbia, racisme, sexisme, etc.).

Volem viure i decidir al país. Treballem per a un país digne, en el que la nostra llengua i la nostra cultura contribueixin a enriquir la diversitat. Basem la nostra lluita en la reivindicació del dret a l'autodeterminació per a tota Occitània, així com la voluntat de dur a terme una reflexió profunda sobre el territori i la lluita per a la justícia social. Comencem també a preparar-nos per tal de poder-nos presentar a eleccions municipals, sobretot a l'estat francès. El respecte del dret a l'autodeterminació, un món sense classes, la solidaritat internacional; són també part de les bases del nou moviment occità LIBERTAT!, que federa tres estructures occitanes: Anaram Au Patac, Hartèra i Combat d’Òc. Al voltant de totes aquestes reivindicacions, LIBERTAT! enceta aquest projecte que vol respondre totes les problemàtiques actuals del nostre poble.

Perqué m'an pas dit

Coma totis los mainatges
Som anat a l'escòla
Coma totis los mainatges
M'an après a legir
M'an cantat plan de cançons
M'aprenguèron tant d'istòrias :
Lutèce... Paris... Paris...

Mas perqué, perqué
M'an pas dit à l'escòla
Lo nom de mon país ?

Nos contava lo regent
Aquel grand rei de França
Acatat davant los paures
Un sant òme aquel sant Loís
Aimava totas las gents
E voliá pas la misèra
Un sant òme aquel sant Loís.

Mas perqué, perqué
M'an pas dit a l'escòla
Qu'avia tuat mon país ?

E quand foguèrem mai grands
Nos calguèt parlar tres lengas
Per far un bon tecnician
Nos calia cargar tres lengas
E l'Anglès e l'Alemand
E ça que s'escriu a Roma
Per far un bon tecnician.

Mas perqué, perqué
M'an pas dit à l'escòla
La lenga de mon país ?

Benlèu tantas coneissenças
Nos mascan la vertat
Aprendrem sols qu'en la terra
Regna pas la libertat
Sauprem la talent de l'lndia
E lo dòl dels Africans
E la mòrt de Guevarra.

Mas perqué, perqué
M'an pas dit a l'escòla
La lenga de nostre país ?

-Claudi Marti-

 

Elogi de la Revolucionària

Elogi de la Revolucionària

Alguns sobren,
si han marxat, millor.
Però quan ella no hi és, falta.

Quan augmenta la repressió
molts es desanimen
però el valor d'ella augmenta.

Organitza la seva lluita
pels salaris, pel té
i per la conquista del poder

Interroga a la propietat:
D'on vens?
Pregunta a les opinions:
A qui serveixen vostès?

Allà on tots callen,
ella parla.
I a on regna l'opressió i s'acusa al destí
ella cita els noms.

A on s'asseu a taula
s'asseu el disconformisme.
El menjar té mal gust
i l'habitació resulta estreta.

Fins a on la persegueixen
va la rebel·lió.
I d'on la fan fora
persisteix l'agitació.


Bertolt Brecht, [poema originalment en gènere masculí]

Les Termòpiles catalanes, altrament conegudes com Arenys de Munt.

Aquest estiu passava com qualsevol altre. Sentia, com la majoria de companys i com sempre, la sensació d'un alpinista que no sap si li quedaran forces per arribar al cim. Por, dubte, esforç constant per motivar-se. No aspirava poder veure la independència, però esperava que algun dia el meu treball hagués aportat un gra de sorra i els futurs catalans veiessin el somni acomplert. Esperava però dubtava. "Si no hi hagués tant de botifler, tant pseudoindependentista que actua per interès...". "Si no haguéssim comès tants errors...".

Tenia por de que el meu país morís de fam dins aquestes presons.  Sempre sentia el dubte. Intentava calcular les possibilitats, tenint en compte la tendència de l'independentisme i de la catalanitat. El creixement de l'independentisme era una realitat, però potser una realitat massa tardana.

De sobte, un dia, va aparéixer una notícia en alguns mitjans. Arenys de Munt. En principi un fet sense gaire trascendència. Uns polítics i activistes motivats barallant-se contra l'estat espanyol. Aquest cop, però, era una gent especialment motivada, que sabia el que es feia i no es pensava fer enrera. A més, havien descobert el taló d'Aquiles i l'anaven a mossegar amb totes les seves forces.

El Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació (MAPA), un grup d'activistes independentistes de base, fou qui impulsà la idea. La CUP d'Arenys presentà una moció perquè l'Ajuntament hi donés suport, i CiU, ERC i  AM2000 hi votaren a favor. A partir d'aleshores començà un estira i arronsa entre l'Ajuntament arenyenc, decidit, i l'espanyolisme de tots colors.

Es volia fer una consulta popular sobre la independència de Catalunya.. Preguntar-li als arenyencs què els semblaria un estat propi. Els independentistes no érem conscients en un inici de què estava succeint en aquell poblet abans desconegut. La reacció de l'espanyolisme estatal i paraestatal i el vigor i duresa dels arenyencs va anar escaldant allò i va pujar-li el to i la transcendència. espanya no podia permetre que es celebrés aquell semireferèndum secessionista, i amb la seva ràbia ardent ens il·luminà. Cada dia més catalans se n'adonaven que Arenys no era una cosa menyspreable. Era molt més. Una batalla ideològica de dimensions nacionals i històriques s'estava a punt de lliurar.

Ciutadans i Falange van saltar de seguida a fer campanya en contra i a predir cataclismes diversos si la consulta se celebrava. Més enrera la caverna espanyola disparava tota la seva artilleria i a Losantos li feia mal la cama de tant de cridar. L'estat, el PSOE, atacava per sota terra i amb maquillatge. Ens enviava un fiscal exfalangista amb una constitució de quatre tonelades i mitja per fregir-nos i ficar-nos a puesto.

L'ajuntament quedà inhabilitat legalment per cedir un local. El PSC demanava amb to paternalista i nervis mal dissimulats que la crosta nacionalista no distragués el personal amb "temes que no importen a ningú". Falange convocà una manifestació a Arenys el mateix dia de la consulta, el 13 de setembre, contra el "referèndum secessionista i a favor de la unitat d'espanya".

La convocatòria falangista va provocar temor. Alguns deien que ens trobaríem totes les espanyes amb antorxes i que boikotejarien la consulta. Que no teníem res a fer. El cas és que tant de conflicte, i el fet que es permetés a aquesta xusma de fer aquesta manifestació malgrat el rebuig total dels arenyencs i el conflicte antidemocràtic que significava, va acabar d'alimentar les hordes catalanes i les va mobilitzar cap a Arenys. Defensaríem la democràcia i el dret a l'autodeterminació. El 13 de Setembre ens despertà aquells dies moltes inquietuds, il·lusions, dubtes, energia, temors, ...

El cert és que les espanyes van ser agafades per sorpresa (com les Catalunyes). L'imperialisme espanyol respongué malament, amb desorganització, de forma molt maldestre, pitjor impossible. L'espanyolisme ens insultava però se n'adonava que no podia aturar Arenys, i se n'adonava que li estava donant bombo a aquella consulta de paper, el bombo que necessitàvem. L'enquesta seriosa es convertí en referèndum emocionalment vinculant quan l'espanyolisme el considerà com a tal.

Dies abans de la consulta, en una brillant campanya dels independentistes del Maresme, ajuntaments diversos se sublevaven i aprovaven mocions de suport a Arenys i mostraven la seva voluntat de seguir els seus passos. Les cadenes havien començat a trencar-se. Aquells dies jo començava a ser conscient de que les coses estaven canviant. Les amenaces, coaccions, espionatge, bombardeig mediàtic, demagògia política, ... res va aturar Arenys i el 13 de desembre va arribar.

Encara no em crec que fos tant imbècil de dubtar sobre si valia la pena anar el 13 a Arenys de Munt. El que vaig viure allà no ho he viscut mai. Allò superà la macromanifestació independentista de quan hi havia la moguda de l'Estatut. L'amenaça falangista resultà ser 58 miserables goril·les ploraners. El perill de que la policia prengués les urnes no es va materialitzar. La invasió d'independentistes (i antifeixistes) fou total i l'ambient d'aquell dia, amb tot de pancartes, estelades, i àvies aplaudint des dels balcons, no es pot explicar de cap manera. Els que no hi vau ser no us ho podeu imaginar.

Els 58 espanyolots tenien un cordó policial i un segon cordó de l'Esquerra Independentista protegint-los de l'horda catalana sedent de sang. I és que l'Esquerra Independentista ens podem enorgollir de ser els que vam donar el màxim suport a la consulta en els seus precaris inicis, quan encara els moviments polítics es miraven de reüll aquell esperit de democràcia directa que atemptava contra el domini de la partitocràcia i que no semblava poder donar rendiment electoral.

 

 

Els falangistes quedaren derrotats, psicològicament anihilats i nosaltres, majoria absoluta, ens alçàrem trionfants amb la sang ardent. Recordo emoció, recordo tocar el cel amb les mans, recordo orgull, recordo esperança, recordo festa. Recordo estar rodejat de germans... Aquell dia a Arenys l'independentisme autèntic, amb les seves diverses formes però caracteritzat per un aire popular i democràtic, va donar una triple patada giratòria als collons d'espanya.

El dia passà sense incidents, exceptuant la pedrada que rebé un dels busos falangistes quan fugia. La consulta se celebrà perfectament i les urnes es saturaren. La veu de l'independentisme popular trencà murs informatius i el sobiranisme esdevingué la gran moda. El que semblava impossible feia un mes es materialitzà. Allò que semblava inatrapable succeí quan uns ciutadans motivats van construir-ho amb les seves pròpies mans.

"Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret,

independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?"

 ...I els que estavem per llà vam apagar les càmeres i vam fer una gran orgia que va durar tot el vespre i tota la nit, quelcom tipu "El Perfum"...

Aquell dia espanya dubtà. Aquell dia els catalans vam tastar un bocí de l'alegria i la festa que tindrem el dia que siguem lliures. Des d'aleshores la Independència no és cap somni, i els independentistes no som gent estranya a molts llocs del país. Ens hem ensenyat a nosaltres mateixos que si els catalans ens unim al carrer podem treballar conjuntament per lluitar pels nostres drets i llibertats. Ja res és impossible, ja cap demagògia sucursalista o regionalista pot calar quan a Arenys es va demostrar la força extraordinària del poder popular i l'organització ciutadana.

El Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació ens va ensenyar la importància de la constància i el treball de base. Arenys de Munt va tirar una jerra d'aigua freda als independentistes d'arreu del país. El 13S va fer tremolar espanya i la política en general, va redissenyar mentalitats i estratègies polítiques i va preparar l'escalada de consultes. Des de llavors a espanya només borden impotents.

Però com no podia ser d'altra manera, Arenys també va obrir molts debats. A l'Esquerra Independentista alguns li treien valor a aquest dia històric. La pregunta era regionalista i parlava del coi d'Unió Empresarial Europea. Vam treballar amb xusma que s'omple la boca amb el país però que en realitat només es dediquen a omplir-se les butxaques, i amb gent de dretes que només pensa en beneficis particulars i no en els catalans i les catalanes.

Arenys té mancances i no és perfecte, però això no li treu la gran importància que tingué. Suposà una victòria ideològica i psicològica enorme, sobretot per als principatins però també per tot el país. Suposà un pas endavant gegantí en la nostra lluita. Suposà la creació d'un poder popular poques vegades vist i, encara que no fos totalment fill nostre, l'Esquerra Independentista hem pogut veure com es materialitzava una de les nostres lluites: L'organització popular de base clarament independentista i rupturista.

I tu, per què milites?

Tot comença, o tot hauria de començar, obrint els ulls. Apaguem la televisió i la play i deixem de ser xais per un moment, observem l'entorn amb curiositat. Qui sóc? Què faig? Per què ho faig? Què passa al meu voltant? I més enllà? Com és que tinc el que tinc? Com és que passa el que passa? Sóc lliure? Mil preguntes senzilles i necessàries amagades a les profunditats de l'encèfal.

El Gran Germà perfecte encara no s'ha construït, i això facilita molt les coses. És fàcil descobrir conflictes en el nostre entorn. Esquerdes en aquest fals cel pintat. Veure gent protestar pel preu del petroli, per una llei determinada, per una situació nacional extraordinària. Veure gent organitzada no en clubs de rol ni en colles de Carnestoltes, sinó en associacions de transformació política. Superar la ignorància de la platja, desplegar les veles de la curiositat, navegar més enllà del golf permès.

Comences simpatitzant amb algú des de la llunyania. "Ei, això que fas, tiu, està bé: tens tot el meu suport". Te n'adones que fas fàstig. Uns companys es deixen el temps de la seva vida treballant per millorar el món, mentre tu et vicies a la consola. Et sents malament, descobreixes que la teva actitut és la majoritària, però no la normal ni la lògica. Ets un porc autocomplagut remullant-se en el fang de la granja.

Lluitar, avançar. Saps que la utopia és utòpica, però també saps que amb els segles, els humans (del primer món, almenys), hem conquistat drets i llibertats. Perquè hi havia una vegada uns pringats pudents que van llançar-se a la mort conquistant la Bastilla. Ni ells mateixos s'imaginaven que estaven fent girar la maquinària de la història i que amb la seva suor donarien a milions d'éssers humans un esgraó important de llibertat.

A la meva facultat la majoria d'estudiants es limiten a consumir les seves vides individualment, hedonístament, egoistament. ¿Saben que si molts d'ells poden estudiar és gràcies al sacrifici i esforç del moviment obrer? ¿Saben que abans la Universitat era encara més censatària i que només la lluita va obrir-ne les portes? No saben res, com jo fa uns anys. I no sabem explicar-los tot això.

Així doncs obrir els ulls et porta a descobrir conflictes. Ecologisme, feminisme, independentisme, socialisme, ... Quantes lluites i totes elles necessàries. Et trobes a la frontera, entre el món dels esclaus mentals i el dels militants revolucionaris. Et preguntes com tothom pot viure sense replantejar-se les coses, com podem sostenir passivament un sistema que ens explota i ens aboca al precipici. Et preguntes com podies viure sense consciència política.

I militar, quina aventura tant complicada. Sembla senzill analitzar els problemes de la realitat, plantejar alternatives i convéncer a la gent. Sembla fàcil guanyar el poder quan "tens la raó".Sembla fàcil ajuntar-se amb alguns que pensem iguals i treballar plegats. No ho és, i en part és perquè no tots militem per les mateixes raons. Alguns ja m'entendran.

I tu, per què milites?

2010, nou bloc

Som 3 de gener del 2010. Les 6 de la matinada amb una pizza tarradellas al forn i el pare roncant al sofà. De vegades necessito no dormir. Crec que sota la meva pell s'amaga un alien d'un planeta que triga més de 24h en orbitar entorn del seu Sol i el meu horari biològic està destarotat.

Tinc 19 i d'aquí un mes i escatx en tindré 20. D'aquí no res em veuré amb una dona que no estimaré, amb uns nens mal educats i una calva conquistant el meu cap. La gossa es pixarà a sobre, el curro serà una merda, quedaré prenyat de birra i no tindré futur. Els meus somnis de convertir-me en un intel·lectual decent i trobar la mitja tronja es desferan entre les meves mans. Em dedicaré tots els dies a autoenganyar-me pensant que la meva vida ha valgut la pena i que molo. I d'aquí més envelliré sol en una residència d'avis, veient com cada dia perdo un milió de neurones, ja que no hauré tingut el valor de suicidar-me als 70.

El cas és que no fa res era un ninyato feliç i ignorant i m'hauria d'anar posant seriós, anar aclarant les idees, buscar-me un lloc en aquest món. Hauria de començar a saber qui sóc i per què sóc. I com que no tinc nòvia necessito algun pont amb la realitat. Bet aquí que deixo el meu antic i friki bloc (http://empala.blogspot.com/) i em disposo a recopilar informació, anàlisis i conclusions. Construir una mica el meu discurs personal i fer perdre el temps a algun cybermariner perdut.

Res més.