dimarts, 27 de juliol de 2010



Comunicat de l'assemblea d'entrades d'aquest bloc:

Masses internautes que tenieu el costum de visitar aquets bloc. Us comuniquem que davant la ineptitud del propietari d'aquest bloc ens declarem en vaga. N'estem tipes que això no s'actualitzi o que s'actualitzi amb frikades.
Sabem que només amb l'autoorganització dels bites es podrà assolir el cybersocialisme. Mentre estiguem sotmesos als garrulos humans això seguirà sent una caca. Però wenu, de moment ens conformem amb l'okupació i autogestió d'aquest bloc buit.

Viske!

dimecres, 21 de juliol de 2010

De què cony va això?

Tinc un conegut criat en l'egocentrisme i infectat per un virus frik i filosòfic de Descartes. Considera que ell és el centre del món, almenys del seu món. I el món són percepcions i sentiments, res més. Quelcom tipus Cogito ergo sum. Quan ell mori les percepcions s'acabaran i el món s'acabarà. Té raó en part.
Potser m'ha infectat una mica a mi, jo que ja vai quedar tocat per la peli Matrix i que la meva tendència antisocial m'empeny al solipcisme.
Quan era petit era feliç pensant en el gran món que estava a punt de conéixer. Països, històries, fenòmens, ... Tenia ganes de saber com funcionen els cotxes, els llamps i com funcionen les persones. Poc a poc anava ficant llums que eliminaven la foscor de la ignorància. La raó anava teixint el meu món i el món prenia sentit. I era feliç mentrestant, devorant Nutella i viciant-me a la Nintendo.

Però quan vaig descobrir que havia oblidat com viure i a ser persona vaig començar a no entendre res. Il·luminar el món va perdre el sentit.
Quan vaig anar perdent amics i amigues per ser un putu frik tonto del cul em vaig cabrejar amb el món i el món em va acabar de desterrar.
Quan el cor va autodestruir-se amb aquella persona i va deixar de bategar vaig acabar de tornar-me apàtic i blindat.
Quan els meus pares em mostraren que no eren les figures idealitzades em va caure el sostre i la pintura de totes les parets es va desfer com la merda.
Quan vaig anar veient lo malament que funciona el món i lo bé que podria funcionar amb una mica d'esforç col·lectiu, vaig sentir tanta impotència que vaig deixar de pensar-hi.
Tot va perdent sentit.
I cada cop estic més lluny de ser un vividor, com l'home que es torna androide i perd retalls d'ànima a cada operació.

Arrapat a una boia per no enfonsar-se en el letal oceà. La boia de la lluita política idealista i romàntica. El sacrifici per uns ideals moralment xulos. Intentant no pensar que aquests ideals estan al servei d'una societat que ni tant sols odio, que només menyspreo i de la qual no em sento membre.
Però quan el moviment amb què m'identifico resulta ser una cosa lamentable... això ja és la ruïna moral. Resulta que l'eina revolucionària en realitat és una secta que només vol jugar i que autogestiona un oci antirepressiu. Aleshores, què em queda? No tinc cap altra boia ni vull tenir-ne. Jo vull sentir la intensitat dels ideals materialitzant-se. El contrapoder plantant batalla, el sistema esquerdant-se. El meu puny colpejant la merda més fosca d'aquest món de merda, i em podria morir tot seguit. No trobo cap altre sentit a l'existència, perquè ser més lliure em converteix en boig.
No sóc cap superhome, sóc un tall de fang fet a imatge i semblança de Déu. És a dir, sóc una puta merda. I no sóc capaç de construir el món que vull des dels ciments dels ciments i a més en semisolitari.
Tampoc vull allistar-me a la legió ifinita de gent que ha tirat la tovallola, els traidors que tant he insultat. Sóc un apàtrida que vol fundar tot un país per conquistar el món i després les estrelles. I a la vegada algú amb tanta poca autoestima que s'ha de valer d'un bloc.
En equilibri, buscant les ganes per fer l'únic que encara vull fer. Desitjant de passada recuperar la capacitat de viure.
Lamentable, com la vida mateixa, com els meus intents de ser normal, com aquestes palles mentals, ...

Em queda el consol de tontos, i és que la resta de fangs són més lamentables que jo, no¿

dissabte, 10 de juliol de 2010

ESTAT D'EMERGÈNCIA NACIONAL

El Tribunal Constitucional finalment ha escupit aquesta sentència sobre l'Estatut.
http://www.vilaweb.cat/noticia/3752923/lectura-sentencia-confirma-pitjors-presagis.html
Mentre es dóna bombo a través del futbol al nacionalisme espanyol més retrògrad, a Madrid ens escanyen amb un tribunal que dissimula molt malament la seva ideologia política.


Sembla que l'Estatut resultant és pitjor que l'Estatut del 79 (aquella merda que volíem reformar perquè va ser redactat tot just sortíem del franquisme). Per exemple, entre altres perles, a la sentència del TC la centralitat de la llengua catalana en l'educació està en perill.
La importància d'aquest atac a l'educació a Catalunya és històric, però aquest cop no es fa amb les armes sinó amb la llei. Pensem que el fet que tot nen o nena de Catalunya aprengui català és la gran eina d'integració que tenim i és el que ens permet viure en català al nostre país, cosa que sabem que no és fàcil. L'educació en català és un dels pilars de la defensa de Catalunya com a poble. Si no fos per això estaríem com al País Valencià o Galícia, on ni tant sols els que volen aprendre en la llengua "regional" poden fer-ho per manca de places.
L'espanyolisme ha aprofitat la reforma de l'Estatut per lligar uns problemes que tenia irresolts. És una ofensiva al nostre país. O ens fiquem a moure fitxes o espanya ens farà escac i mat.
Si s'hagués de resumir la situació actual podríem parlar d'emergència nacional.


Cal donar una resposta radical a aquest atac radical. Ens cal la independència, que no és la utopia però almenys és la salvació del nostre poble com a tal. Com podem viure els catalans en un estat que ens vol eliminar com a poble?
El problema és que no disposem d'un moviment sociopolític gran i cohesionat que integri les forces. Només tenim entitats, organitzacions i partits polítics... Què farem? De moment anar a la mani d'aquest dissabte i mostrar la nostra ràbia. Que sàpiguen els nostres polítics i els de Madrid que no estem disposats


Salut i lluita



Sentència definitiva del TC pàg. 474-475
 
En lo que hace a la segunda de las consecuencias anudadas por el art. 6.1 EAC al
carácter propio de la lengua catalana, es decir, a su definición como “la lengua normalmente
utilizada como vehicular y de aprendizaje en la enseñanza”, hemos de recordar que “no puede
ponerse en duda la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el vehículo de
comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autónoma y lengua cooficial en su
territorio, junto al castellano (STC 137/1986, fundamento jurídico 1), dado que esta
consecuencia se deriva del art. 3 C.E. y de lo dispuesto en el respectivo Estatuto de

Autonomía” (STC 337/1994, de 23 de diciembre, FJ 9), si bien “ha de tenerse presente que en
la STC 6/1982, fundamento jurídico 10, hemos dicho tempranamente que corresponde al
Estado velar por el respeto de los derechos lingüísticos en el sistema educativo y, en
particular, ‘el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado’; pues no cabe olvidar que
el deber constitucional de conocer el castellano (art. 3.1 C.E.) presupone la satisfacción del
derecho de los ciudadanos a conocerlo a través de las enseñanzas recibidas en los estudios
básicos” (STC 337/1994, FJ 10). El catalán debe ser, por tanto, lengua vehicular y de
aprendizaje en la enseñanza, pero no la única que goce de tal condición, predicable con igual
título del castellano
en tanto que lengua asimismo oficial en Cataluña. En la medida en que el
concreto régimen jurídico de los derechos lingüísticos en el ámbito de la enseñanza se regula
en el art. 35 EAC remitimos al enjuiciamiento de ese precepto la exposición de las razones
que abonen nuestro pronunciamiento sobre la constitucionalidad del modelo lingüístico de la
enseñanza establecido en el Estatuto. Pero desde ahora hemos de dejar sentado en nuestra
argumentación que, como principio, el castellano no puede dejar de ser también lengua
vehicular y de aprendizaje en la enseñanza.



diumenge, 4 de juliol de 2010

No hi ha res com escoltar els clàssics obrint pas mentre fas un cartell frikot.


Dia 2 de l'empresonament

Avui he sentit l'escalfor maternal. La porta de l'habitació s'ha obert de bon matí, una veu ha cantat dolces paraules imperatives i una llum criminal ha apallissat brutalment la foscor que em feia de manta. Dins meu l'escalfor de l'amor de fill s'escampava per les meves venes, o potser era odi. El cas és que m'ha acabat sortint sang del nas per variar. La medicina convencional no m'ha curat el nas i això que ho he intentat diverses vegades. Potser hauria de provar l'homeopatia. Em donarien galetes de sang? Aigua amb un cop_de_puny_al_nas diluït?

He començat a currar. Santa garruleria i incultura, en el fons et trobava a faltar. El meu bressol sempre serà el meu bressol, encara que estigui fet a base d'excrement de xarnego i vòmit de guiri. El bar d'aquesta casa vindria a ser l'esquelet de la família, allò que resta constant de generació en generació. És el que sustenta els parents i a la vegada allò que els incita al fraticidi i els torna uns degenerats mentals amargats i amargadors. El bar que dóna pasta a la vegada serveix per traspassar en herència males costums. I la convivència forçada en aquells maleïts 20 m2 porta als Cantina a ser gent senzillament dolenta, gent que fa tot el possible per putejar els de la seva sang.

És un bar anclat en els ciments de la vila de Roses. Diuen que els grecs que van creuar el mediterrani per establir-se a Rodhes ja es van trobar el bar Nàutic servint Bananes Split. Els meus avantpassats esperaven amb furor les noves divises hel·lèniques. Però de fet hi ha alguns estudis que apunten més lluny. Si treus la tapa de darrera de la prehistòrica cubitera hi trobes taques fetes amb sangria i cocacola resseques amb troços de maduixa fossilitzada. En aquestes sagrades escriptures els més intel·lectuals arqueòlegs postmoderns hi han descobert gravats on es veuen diplodocus i triceràtops prenent cafès al bar Nàutic abans d'anar a treballar.

Després de prendre el sol en boles al terrat he gaudit d'una reunió amb la bona gent de Roses Decideix, dels pocs que valen la pena al poble. Curiosament després de treure els pitjors resultats de la primera onada de consultes no es van tirar a l'alcoholisme. Bé per ells, van saber autoenganyar-se i es van convéncer que el problema no havia estat seu (com em passo, amb lo cracks que són venint d'aquest poble!). Volem fer un bus per anar a la mani del 10 de juny a Barnaka. O almenys aquesta era la intenció. La reunió s'ha retardat mitja hora i s'ha fet a la terrassa d'un bar entre pantalles de plasma preparades per donar el futbol. Hem dit 4 coses importants entre moltes altres de sobrants. L'assemblea ha quedat completament boikotejada amb l'arribada del subjecte S. J., el sociata del poble i membre de Roses Decideix. Ha començat a explicar les seves històries i he hagut de marxar a continuar a treballar.

He estat servint a guiris i espanyols mentre jugava la Roja. No he tirat cap gapo a l'espuma de cap birra ni m'he refregat cap entrepà pel cul. He estat disciplinat, fred i calculador com un militant de la Ca_jei que intenta destruir la competència entre somriures. He recordat les darreres enquestes del Periódico, segons les quals si es fes un referèndum ara guanyaríem la independència. He dissenyat una eina arranca_estanqueres_de_balcons_relativament_baixos que fabricaré amb breu. Finalment he decidit que sortiré aquesta nit a veure si netejo algo.

Ha guanyat espanya, qui reprimeix l'existència de la selecció del meu país. La única alternativa que ens deixen als catalans és sentir-nos membres del nostre enemic i celebrar les seves victòries. Jo sudo, a part que el futbol em sembla un esport ridícul i l'opi del poble. Recordo paraules d'un company que diu que quan els indepecomunistes optem per les armes és que estem a les últimes. A espanya li passa el mateix. Està a les últimes i només pot difondre espanyolitat a través del futbol.


És prou molest veure els carrers ocupats per aquesta massa social que pobreta no té res més a celebrar que això. El seu país es trenca, el seu club de futbol no guanya res, són el segon país europeu que està patint més la crisi econòmica, ... Només els queda això.
Avui toca omplir el rebost d'estanqueres mentre mirem les conseqüències de deixar obertes les gàbies del zoo. Imaginem com serà l'estat català independent, quan tota aquesta xusma hagi de córrer de les porres i kubotans quan els llancem els mossos. És broma...


El pacient delira abans de ser desquartitzat. Deixeu que festegi el seu funeral, doneu-li morfina mentre tenyeix els carrers amb la roha sang...

dissabte, 3 de juliol de 2010

Dia 1 de l'empresonament

Ho sento per parlar de la meu vida. El bloc en principi no era per xò, pro wenu...

Roja Barcelona, pàtria del meu cor
quan de tu s'allunya d'enyorança es mor


Com fa un any, ha estat traumàtic haver d'abandonar la capital principatina. Barcelona per mi sempre ha estat font de somnis. Quan era petit m'encantava visitar els meus cusins guais de Gràcia. Quan feia ESO i batxillerat ja m'ofegava Roses i la família i mirava el mar esperant tenir 18 anys i anar a la universitat. Quan finalment he trepitjat els seus carrers, se m'han obert móns, he conegut una gent espectacular i m'he sentit viu.

Ara he tornat a Roses, la meva vila natal. Miro de no pensar-hi, perquè sóc melancònic i tontet i em fico tristot. Odio aquest poble, odio la seva gent, odio el temps que he passat aquí i odio cada segon que encara m'hi queda per passar. Odio la feina que hauré de fer, servint cocacoles a 2,30 als guiris, currant amb els meus pares, que són messenes però arxienemics a la vegada. Odio ser la persona més revolucionària en 10km a la rotonda, i limitar-me a intentar manipular políticament als borratxos del poble.

Garrulos, pijos, algun quillo subnormal, algun nazi, molts conservadors, més garrulos, hais torracollons, guiris fiesteros i potadors, vells, ... tot de xusma dedicada intensament a ser cada dia una mica més inculta. Els valors que imperen són classificables com a infrahumans, com a animals. Festa, droga, diners, futbol, sexe, cotxes, ...

Viure aquí no estimula per fer res. Aquí no puc tenir converses interessants. La meva única aspiració és poder fer alguna partida a risk amb els friks que queden. El que m'ompla més és fer feina per quan torni a la superfície i mirar al sud imaginant què farà la meva família autèntica (els companys de militància). No es fa res en aquest poble ni hi ha ningú que vulgui fer res. Solitud.



Jo somio amb canviar el món i ells amb canviar de llantes del cotxe. Jo em pregunto si algun dia podré ser com aquells revolucionaris que admiro i ells es pregunten si mai els creixerà la polla fins als 25cm. Jo quan miro vídeos de les càrregues policials del 18-03-09 m'indigno, i ells demanen informació per ingressar als mossos d'esquadra.

Per sort quan he arribat no hi via ma mare. Després de veure com deixaven morir la gossa sense portar-la a la clínica no tenia ganes de veure'ls. He començat a recuperar el meu rol de quan sóc aquí. Torno a sentir impotència per veure tanta merda i no poder fer res més que reproduir-la. Torno a sentir menyspreu (i pedanteria) per la xusma que m'envolta. Torno a imaginar-me amb una motoserra pel carrer, o amb una automàtica a l'habitació dels vells.

Començo a recordar putades que m'han fet en aquest poble gent diversa. Recordo també lo malament que ho he passat de vegades (i les coses positives que he tret d'aquests mals ratos). Reso pel meu jo de fa uns anys. I mentre miro al mar esperant que arribi setembre, l'àguila em va rosegant el fetge.


Avui ja hi havia el coi d'havaneres davant de casa. Cançons de fa 2 segles i altres de més recents. Cutres i espanyoles a més no poguer. Tenen sort de que en aquest estat estan prohibides les armes. En un país normal s'afusellaria als músics i els espectadors passarien la resta de llurs vides en una mina de carbó.

Intentaré no rallar-me molt i sobreviure. Tinc molta feina a fer pel moviment i per l'autoformació. Que la ràbia i la impotència em donin forces per fer aquesta feina.