dimecres, 21 de juliol del 2010

De què cony va això?

Tinc un conegut criat en l'egocentrisme i infectat per un virus frik i filosòfic de Descartes. Considera que ell és el centre del món, almenys del seu món. I el món són percepcions i sentiments, res més. Quelcom tipus Cogito ergo sum. Quan ell mori les percepcions s'acabaran i el món s'acabarà. Té raó en part.
Potser m'ha infectat una mica a mi, jo que ja vai quedar tocat per la peli Matrix i que la meva tendència antisocial m'empeny al solipcisme.
Quan era petit era feliç pensant en el gran món que estava a punt de conéixer. Països, històries, fenòmens, ... Tenia ganes de saber com funcionen els cotxes, els llamps i com funcionen les persones. Poc a poc anava ficant llums que eliminaven la foscor de la ignorància. La raó anava teixint el meu món i el món prenia sentit. I era feliç mentrestant, devorant Nutella i viciant-me a la Nintendo.

Però quan vaig descobrir que havia oblidat com viure i a ser persona vaig començar a no entendre res. Il·luminar el món va perdre el sentit.
Quan vaig anar perdent amics i amigues per ser un putu frik tonto del cul em vaig cabrejar amb el món i el món em va acabar de desterrar.
Quan el cor va autodestruir-se amb aquella persona i va deixar de bategar vaig acabar de tornar-me apàtic i blindat.
Quan els meus pares em mostraren que no eren les figures idealitzades em va caure el sostre i la pintura de totes les parets es va desfer com la merda.
Quan vaig anar veient lo malament que funciona el món i lo bé que podria funcionar amb una mica d'esforç col·lectiu, vaig sentir tanta impotència que vaig deixar de pensar-hi.
Tot va perdent sentit.
I cada cop estic més lluny de ser un vividor, com l'home que es torna androide i perd retalls d'ànima a cada operació.

Arrapat a una boia per no enfonsar-se en el letal oceà. La boia de la lluita política idealista i romàntica. El sacrifici per uns ideals moralment xulos. Intentant no pensar que aquests ideals estan al servei d'una societat que ni tant sols odio, que només menyspreo i de la qual no em sento membre.
Però quan el moviment amb què m'identifico resulta ser una cosa lamentable... això ja és la ruïna moral. Resulta que l'eina revolucionària en realitat és una secta que només vol jugar i que autogestiona un oci antirepressiu. Aleshores, què em queda? No tinc cap altra boia ni vull tenir-ne. Jo vull sentir la intensitat dels ideals materialitzant-se. El contrapoder plantant batalla, el sistema esquerdant-se. El meu puny colpejant la merda més fosca d'aquest món de merda, i em podria morir tot seguit. No trobo cap altre sentit a l'existència, perquè ser més lliure em converteix en boig.
No sóc cap superhome, sóc un tall de fang fet a imatge i semblança de Déu. És a dir, sóc una puta merda. I no sóc capaç de construir el món que vull des dels ciments dels ciments i a més en semisolitari.
Tampoc vull allistar-me a la legió ifinita de gent que ha tirat la tovallola, els traidors que tant he insultat. Sóc un apàtrida que vol fundar tot un país per conquistar el món i després les estrelles. I a la vegada algú amb tanta poca autoestima que s'ha de valer d'un bloc.
En equilibri, buscant les ganes per fer l'únic que encara vull fer. Desitjant de passada recuperar la capacitat de viure.
Lamentable, com la vida mateixa, com els meus intents de ser normal, com aquestes palles mentals, ...

Em queda el consol de tontos, i és que la resta de fangs són més lamentables que jo, no¿

5 comentaris:

  1. I aquest es un estímul suficient com per seguir endavant. Suposo que jo sovint em desanimo aviat però igualment si no intentem fer res, de què serviria tot plegat?

    -Kiz.

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Malgrat les decepcions, malgrat les frustracions, hem de continuar endavant. Si hem d'actuar individualment durant un temps, fem-ho. I si hem de reinventar el moviment, també fem-ho. Durant la revolució haurem de reinventar moltes més coses. Seria conservador no voler revolucionar les pròpies eines, tàctiques i estratègies tradicionalment considerades com a revolucionàries.

    Salut i ànims!

    ResponElimina
  4. "Tinc un conegut criat en l'egocentrisme i infectat per un virus frik i filosòfic de Descartes"
    Fejem...lix! xDDDDD
    La vida es una "locura ácida" com diu aquell cantant; i no te la pots pendre pas massa en serio. Va bé agafar-te a algo ,com per exemple a uns ideals, per donar-li sentit i poder tirar endavant.

    ResponElimina
  5. Jo penso que és culpa teva Noel, el món no se't destrueix, res perd sentit. Només és que tu no el vius prou, no li dones el suficient sentit perquè no se't desmonti.
    A no ser que t'agradi escriure/compartir/viure aquest.... ¿pessimisme desenfrenat?

    ResponElimina