Col·lonització de Catalunya Epic Fail.

No tinc paraules. No sé si plorar o anar-lis a fotre un polvo a aquestes iaies:

http://www.vilaweb.tv/?video=6191

Per què milito a l'Esquerra Independentista (EI)?

Perquè la meva terra i el meu poble estan oprimits. Intentar ser català als Països Catalans és una lluita des de fa segles i encara avui dia. Aquest empresonament col·lectiu m'agermana amb la meva gent i m'empeny a una lluita col·lectiva. Tal i com feien uns camperols valencians l'any 1714 als murs de Barcelona, jo al 2010 viatjo a València per lluitar per la fi de l'ocupació espanyola.

Perquè vivim en una societat i una cultura patriarcal on es sotmet un sexe i on se'ns imposen uns rols segons la forma dels nostres genitals. Per ser un home lliure, per la justícia entre sexes i per la fi de l'estigmatització de determinades opcions sexuals penso que val la pena organitzar-se.

Perquè l'economia hauria de ser la forma d'organitzar el treball humà per satisfer les necessitats socials. Avui en dia és una màquina descontrolada i desequilibrada orientada a generar beneficis capitalistes a curt termini per a la classe dominant. Cada cop és més imprescindible fer el pas socialista i abolir així la pobresa, precarietat i explotació. És possible viure en comunisme, per això el sistema s'esforça contínuament en amagar i mentir sobre la lluita històrica del poble.

Perquè els humans no som la creació de déu, la criatura màgica que trepitja la terra per extraure'n tot el suc. Som part del planeta i la naturalesa i des de fa segles estem destruint el nostre propi habitatge. Si no ens parem els peus els nostres fills viuran amb màscares de gas i només podran veure selves i rius en pel·lícules.

Perquè el poder és una relació desigual i opressiva per definició. Només lluitant per la democràcia absoluta a nivell de tots els poders (militar, econòmic, mediàtic, ideològic) podrem resoldre tota injustícia i desigualtat.

Perquè les persones podem estar tant individualitzades com volgueu. Seguim sent una mateixa massa social amb uns problemes col·lectius que només l'acció col·lectiva podrà resoldre. Ser apolític és ser massoquista i immadur. Per dignitat i per assumir la responsabilitat que implica ser un habitant d'aquest món, ens hem d'organitzar políticament.

Perquè no puc queixar-me de les coses que no m'agraden i anar-me'n a dormir com fa tothom. M'he acostumat a una minim (molt mínima) coherència, que m'obliga a actuar contra allò que no magrada i per allò que desitjo.

Perquè aquí, a l'EI, és on vaig trobar l'autèntic independentisme. Un independentisme desinteressat, currante, de base, social, combatiu, alegal, compromès, coherent, radical, avanguardista, de tota la nació, popular, històric, de futur, …

Perquè el país és prou petit com per conéixe'ns. I veig que és a l'EI on trobo els compromesos de veritat, els que de sempre s'han cremat la pell pel país i pel poble. Els que entenen que la nació no la formen els símbols i els polítics sinó la gent que vitalitza els carrers.

Perquè abans de militar consumia individualment la música combativa. Ara escolto Obrint Pas, la Gossa, Brams, Inadaptats, … i sento que parlen de la meva vida i la dels meus companys.

Perquè no he nascut en aquesta vida per fer mínims. Només tinc una vida, només trepitjaré un cop aquest món. Vull morir sabent que he apuntat tant alt com podia i més enllà i tot. La resignació em pesarà més que la llosa. No tinc por de que algun dia acabi la meva vida. Tinc por d'haver-la viscut en blanc i negre.

Perquè la ideologia de l'EI crec que és la més coherent i racional, i és la que em permet, si em formo, guanyar qualsevol debat. No es pot defensar racionalment el capitalisme, les nuclears, el sexisme, l'educació privada, la socialdemocràcia, les religions, el treball assalariat, el mercat, …

Perquè el sistema polític, social i econòmic vigent actualment no ha estat decidit popularment, sinó que és fruit d'una imposició violentament aquí (1714, 1939) i arreu del món. El liberalisme polític burgès és un eufemisme tacat de la sang de molta gent que volia un món millor i va gosar plantar cara.

Perquè malgrat el món d'avui no sigui el del segle XIX, seguim visquen amb capitalisme, classes socials, opressió, guerres, mercantilisme, liberalisme, … El marxisme actualitzat és plenament vigent, molt més que aquest sistema.

Perquè només la lluita revolucionària fa que no m'avergonyeixi de tenir portàtil mentre 3 paral·lels al sud moren milers de nens de fam al dia.

Perquè no sóc capaç de viure havent renunciat a millorar el món.

Perquè el revolucionari no és un jove il·lús. Això que ho diguin els rics per despistar-nos em sembla molt bé, però fem el favor de no repetir les seues mentides. En canvi, els conservadors són els infantils, els que s'amaguen al seu cau per immaduresa i por d'afrontar la realitat i la seva responsabilitat.

Perquè el nostre és un moviment encara petit però dels existents, el més gran i amb més potencial per aconseguir el socialisme als Països Catalans.

Perquè és un moviment molt defectuós i que pot millorar per mil bandes, però està prou obert i és prou horitzontal com per deixar-se criticar i millorar. Encara que de vegades tiraria la tovallola, és allà on faré més feina pels meus ideals.

Perquè a l'EI cada dia redescobreixo el món i les meves entranyes. La ideologia marxista m'ha tret la vena dels ulls i m'ha permès replantejar-me els ciments de la civilització que m'han imposat i que ningú m'havia ni plantejat. La lluita antipatriarcal m'ha tirat per terra dogmes sobre el meu comportament que em creia intrínsecs. Els ecologistes han aconseguit que eviti l'ascensor, recicli i em senti malament quan mossegui la carn.

Perquè a l'EI he conegut la gent més fantàstica que existeix (hi ha de tot, com a tot arreu). Gent amb ideals que dedica la meitat de la seva vida a lluitar. A una lluita de vegades dura on no es veuen els resultats directes del nostre treball. I si algú està lluitant per abolir la pobresa al món, pots contar que amb el seu company d'assemblea serà la més bella persona. A més, he fet germans arreu del país. Se'ns dubte aquest és el pilar emocional que em permet seguir pujant la muntanya de la revolució.

Perquè no hagués pogut créixer igual com a persona i com a ciutadà si no hagués entrat aquí. M'espanta pensar en què seria i faria ara si no hagués entrat en el moviment.

Perquè encara que no ho sembli, l'Esquerra Independentista fem molta feina. De cara enfora removem la terra contínuament i generem una veu crítica que manté la flama de la revolta. De cara endintre som un moviment en creixement i maduresa que il·lusiona. A més la militància em dóna una experiència en molts sentits que em converteix amb algú revolucionari de veritat. L'acció i el treball són les autèntiques escoles i són l'únic camí cap a la victòria.

Perquè si ara deixés de lluitar, la meva vida no tindria gust. Deixaria de ser actor de la societat i m'afegiria a les hordes d'espectadors. Seria un roc a la carretera. Una fulla morta que es deixa emportar riu avall.

Perquè encara que de vegades la militància em desgasta molt l'ànima, em fa sentir bé lluitar. A més, tot el recorregut que deixo enrera m'enorgulleix i sento que cada dia estic més aprop dels lluitadors propers i llunyans que tant admiro.

Perquè la participació política no existeix en el vot cada 4 anys. La política està al carrer, en grups d'afinitat, en organitzacions de base, en manifestacions, en concentracions, en accions, en debats, … Qui digui el contrari no entén la paraula democràcia, i l'únic que fa és reproduir l'esquema polític del sistema, un esquema polític dissenyat per anul·lar qualsevol força social perillosa per les classes dominants.

Perquè l'Esquerra Independentista em permet apuntar transversalment a tot el que existeix. Quan parlo de la MAT, parlo dels rescats bancaris i tot seguit parlo de Somàlia i de la coeducació. Tots els temes estan en relació i tota la lluita ha d'anar en paral·lel per triomfar.

Perquè encara que el nostre país necessiti urgentment la independència, també necessita urgentment el socialisme. Em veig incapaç de deixar de banda cap lluita.

Perquè quan s'acabi la funció, podré dir que he fet quelcom més a part de beure, follar, fumar i ballar. Com podria viure sense la dignitat i personalitat que et dóna la lluita? Quan ara penso en algú, el primer que faig és classificar-lo entre persona compromesa i militant o persona passiva i esclava.

Perquè encara no m'he decepcionat prou. No hi ha res millor. Cal una estructura massiva organitzada i cohesionada per fer el que volem fer. Això és l'EI. La lluita autonomista (postmoderna) la veig una retirada. I la lluita anarquista no pot desenvolupar una força sociopolítica necessària per derrotar el monstre final d'aquest videojoc.

Perquè a diferència d'altres països, aquí tenim una arrel llibertària prou important que ens dóna un potencial autocrític i democràtic especial. Malgrat de vegades ens falti frescor i motivació, l'Esquerra Independentista és el marc on desenvolupar una autèntica força revolucionària.

Perquè a diferència de la meva participació en les eleccions representatives oficials o d'altres mogudes semblants, si jo no milités a l'EI el meu buit, com el de tots els companys, es notaria. En la lluita independentista, socialista, antipatriarcal i ecologista totes fem falta i totes tenim molt a fer. Els resultats que dónen dues mans de més són molts i s'agraeixen molt. Si ara deixés de militar deixaria un buit que la lluita no es pot permetre, i carregaria més pes sobre els meus companys. 

Com altra bella gent de l'EI i de moviments socials i polítics combatius, he pres la decisió de lluitar i em reafirmo cada dia. Cedir quan em sento cansat seria capitular com a persona. Ja no puc entendre la meva vida sense la militància.

Fins a la victòria SEMPRE.

Festival de Benvinguda als Amos del Món

Breu introducció:

Del 3 al 6 de Juny es reuneix a Sitges el Club Bilderberg.

Es tracta d’un club privat que es troba en secret des del 1955 per

elaborar els marges d’actuació de les principals organitzacions

polítiques, socials i econòmiques del planeta.

 

Hi assisteixen presidents de les majors corporacions globals en tots

els camps, tres representants (polític, econòmic, cultural) de cada

país de la OCDE; la gran banca, les cases reials (la Reina Sofia

és una habitual, el Rei d'Holanda en seria el creador, a instàncies

del Departament d'Afers Estrangers britànic), alts càrrecs policials, 

militars i de les institucions internacionals (FMI, BM, OMC, UE; etc).

Les dinasties Rockefeller i Rotschild, Henry Kissinger o Rupert Murdoch

(propietari de centenars de mitjans arreu del mon), son alguns dels

principals promotors.

 

Es diu que a les reunions no es prenen decisions, i que son "converses

informals entre individus que hi assisteixen a títol personal, per

tal de facilitar el diàleg”. Tot i així, tenen capacitat d’influència

directa quan tornen a casa, en les polítiques dels espais que

representen, on seguirien les línies generals elaborades al Club, a

les que s’encaixen governs i institucions.

 

Es diu que presidents com Blair, Clinton, Prodi o els mateixos Koffi

Annan i Obama, entre d’altres, han passat pocs mesos abans de ser

elegits per les reunions del Club. El diari Público recollia fa uns

dies que els termes de la dita Transició Espanyola  també van ser

pactats en una reunió Bilderberg.

 

Misteriosament, els grans mitjans no informen de la presència, en

aquest cas a un hotel de Sitges, de desenes de caps d’estat,

presidents de grans corporacions i grans institucions internacionals,

el que aixeca dubtes no només sobre la naturalesa de les democràcies

en que vivim, sinó també de la gran premsa corporativa.

 

Considerem que és una excel•lent oportunitat per contribuir a

desemmascarar aquesta desconeguda élite global i fer-la conèixer a la

ciutadania. I per als que no ens acabem de creure que aixo pugui ser veritat 

i tinguem la inquietud de saber si tenim o no amos, tindrem l'oportunitat de 

veure'ls cara a cara a Sitges per comprovar-ho! 

Sobre el FESTIVAL:

S'està organitzant una jornada festiva, pacífica, creativa, musical, 

amb debats i converses alternatives, per acompanyar, com a

bons amfitrions, aquesta honrosa visita dels Bildemberg a les nostres

terres democràtiques. Un festival per al seu desenmascarament,

i per a contribuir a la seva cura, ja que sembla que algun tipus de psicopatia

els porta a voler dominar el globus. Privant-nos a la resta de vides 

amb llibertat plena i amb l'abundància infinita de la Natura...

Us convidem a participar-hi!

La trobada serà a un càmping proper, on s'hi faran una sèrie

d'activitats paral•leles, així com al centre de Sitges. Amb actitud

pacifica es difondrà i es generarà un debat públic sobre la

legitimitat democràtica d’un espai com aquest, el seu significat i

repercussions. I si s’escau, es plantejarà una acció legal, ja que és

una associació sospitosa de conspirar per a cometre accions criminals,

com, entre d’altres, allargar un any més la crisi, que s’ha filtrat

que és el tema central a l’agenda –secreta- d’aquest any. S’exigirà la

transparència pública d’aquesta agenda i el que s’hi diu, donada la

rellevància política i les obligacions públiques, legals i democràtiques

de molts dels assistents. Altrament, no es pot dir que visquem en democràcies.

 

La majoria de les activitats seran autogestionades. Us animem a

enviar-nos propostes de tallers, xerrades, debats, músics, cartells

explicatius del Club, accions no violentes per cridar l’atenció als

mitjans (ja que 50 caps d’estat no ho aconsegueixen), i el que se us

acudeixi per tal d’animar la festa i crear consciència!

 

Algunes propostes d'activitats, a les que us podeu sumar i afegir-ne

més son: Ioga, Tai Chi, etc a la platja i al càmping (per a un bon

començament d'estiu!), debats i diàlegs sobre el Club Bilderberg i les

moltes alternatives que estan sorgint arreu del mon, cançons, teatre

al carrer, exposicions i plafons explicatius del que és Bildemberg i

de com està governat el mon.

 

També estan previstes altres activitats coordinades amb d'altres grups

que podeu trobar a la web http://bilderberg2010.wordpress.com/

 

Qüestions pràctiques

El càmping  esta situat a 500 metres de l'Hotal Dolce on tindrà

lloc la reunió Bilderberg.

 

Tant si es per participar com a visitant i als espais, com si es per

fer alguna activitat autoegestionada: Ioga, concerts, seminaris,

xerrades, etc.  escriviu a posant “Festival” al cos del missatge : bilderbergsitges@gmail.com

També es podrà fer sense prèvia inscripció.

Pero si cal avisar si voleu quedar-vos al camping, per preveure l'assistència!

Si voleu recolzar fent difusió o incorporant-vos al grup

d’organització escriviu a posant “Festival” al cos del missatge bilderbergsitges@gmail.com

 

(Infiltrats policials no son benvinguts i son reconeguts en pocs

minuts. Preguem s’abstinguin, i com que no es planteja cap mena

d’acció violenta, tota interferència en aquest sentit serà denunciada

legal i mediàticament)

 

Ells tenen el poder,

Nosaltres la ràbia! 

Salut!

Problemes a classe

Trobo que els companys de la facu que estudien Economia amb mi no tenen un esperit científic suficient ni un interès social prou desenvolupat. Com a revolucionari necessito remoure consciències, crec que la facultat d'economia ha de ser un espai de diàleg on gent inquieta discuteixi de les ciències socials. Avui en un fòrum he vist un comentari d'un company que m'ha indignat i ferit molt i que m'ha ensenyat l'existència encara d'un sector prou retrògrada.

El copio tot seguit:

En aquest fòrum s'hauran de tractar dues qüestions:
-quins factors històricament heretats van quallar en la Guerra Civil (1936-1939).
-fer el contrafactual: quina hagués estat la trajectòria de l'economia espanyola sense la Guerra Civil?

X respon:

No hay duda de que toda Guerra Civil es una tragedia, la lucha entre compatriotas siempre es un acto cruento.
No obstante, debemos preguntarnos si había otro camino.
Desde la revolución del 34 la república se demostró incapaz de mantener el orden en el país permitiendo de forma tácita excesos de los grupos más radicales por no hablar de expropiaciones masivas de tierras, en otras palabras, estábamos al borde del comunismo.
Esta democracia ya débilmente establecida perdió toda legitimidad tras el asesinato de Calvo Sotelo, líder de la oposición dado que no se puede considerar un país democrático donde se asesina a la oposición.
Por lo tanto, las fuerzas armadas tomaron la iniciativa que el gobierno era incapaz de tomar y que se vio que la gran mayoría del país respaldaba (lo cual queda demostrado por la victoria)
Gracias a la neutralidad española en el conflicto evitamos la invasión nazi, cosa que de haber apoyado al eje franco-británico habría sido imposible. La autarquía no fue elegida sino forzada pero fue un precio justo a pagar si tenemos en cuenta que evitó que nuestros compatriotas acabaran en campos de exterminio.
La economía española tuvo un lento proceso de crecimiento, pero en vez de quedarnos en una visión parcial de la situación deberíamos ver a largo plazo las consecuencias del gobierno franquista: el mayor crecimiento en la historia de nuestro país y la asimilación con las grandes potencias europeas.
Por otro lado, debemos preguntarnos que habría pasado si el bando republicano hubiera ganado la guerra o está no hubiera existido. A pesar de no ser amigo de las especulaciones creo sinceramente que España se habría convertido en un satélite más de la URSS y nuestra economía sería hoy muy similar a la de países como Lituania o Polonia.
A modo de conclusión me gustaría recordar la frase de un famoso historiados "La Guerra Civil española es la única guerra escrita por los vencidos", con ello pretendo enviar un mensaje para que nos planteemos muchas de las cosas que damos por supuestas y seamos capaces de ponernos en la piel de una persona de la época.

Rèplica meua:

Encara que no era la idea inicial del fòrum, si em permets replicaré alguna part del teu comentari. Com a estudiants de ciències socials penso que el debat i la discusió és l'eina fonamental del nostre aprenentatge i que tu obres interessants portes. De fet la idea inicial del fòrum era respondre les dues preguntes, no fer apologia al franquisme, així que tu també t'has sortit de l'objectiu.

1. Si la guerra civil, com les guerres carlines, fou inevitable fou per l'actitut involucionista de certs sectors rurals sota el jou mental encara del catolicisme semiinquisatorial.
2. Quin problema hi ha en què els obrers i treballadors asturians prenguessin el control democràtic de la seva economia al 34? Quin ordre és major que la democràcia directa i participativa política i econòmica?
3. Quins són els grups radicals? Per mi són els catòlics, feixistes i tradicionalistes.
4. Creus que és racional, moral, just, eficient o positiu que en àmplies zones una casta privilegiada hiperminoritària concentrés tota la propietat de la terra i que la majoria de societat agrària fossin jornalers sense vida? No li veig problema a les col·lectivitzacions de terres. Almenys una reforma agrària postfeudal hagués estat el més normal i econòmicament eficient.
5. Quin problema hi ha amb estar al "borde del comunismo"? Explica-m'ho si pots, per favor.
6. Calvo Sotelo era líder del Frente Nacional d'ultradreta i monàrquic i havia estat ministre amb la dictadura de Primo de Rivera. No era un sant tot i que evidentment és injustificable la seva mort. Ara bé, si vols busquem dades de persones assessinades en aquell període i veurem que la majoria eren d'esquerres, i no parlo durant la dictadura de Primo de R (per exemple Castillo). L'assassinat de Calvo Sotelo fou una excusa simbòlica per iniciar la guerra, res més.
7. Si entens que les forces armades (el seu sector reaccionari i conservador, per ser concrets) tenen algun tipus de legitimitat per fer un cop d'estat el que demostres és una manca important de cultura democràtica i d'estat de dret. La teva ideologia és natural després d'una menjada de tarro col·lectiva de 35 anys, per no dir de 70. Potser tu et sents dèbil i incapaç de prendre decisions i necessites un Déu o líder que decideixi per tu amb mà de ferro. Els demòcrates pensem diferent. La victòria del franquisme no respon al major suport popular dels nacionals sinó a la divisió, devilitat, bloqueig internacional i errors garrafals de la República.
8. La neutralitat espanyola durant el conflicte és una invenció teva. En tot cas pots dir que la col·laboració de Franco amb Hitler i Mussolini fou lleugera. De tota manera fou suficient perquè ens aïllessin internacionalment els vencedors de la 2GM i no rebéssim les ajudes del Pla Marshall, les quals ens haurien situat a un nivell proper a França o Itàlia l'any 45, en comptes de patir una dictadura de garrulos i una depressió econòmica històrica.
9. Els nostres compatriotes acabaren als camps d'extermini, oi tant que sí. Tant els reprimits pel franquisme, com els exiliats que acabaren en camps de concentració a França i després foren capturats pels nazis i assassinats. Ara, tu aquests no els contes.
10. L'economia espanyola patí una davallada i un estancament que empitjoraren el benestar de la societat enormement. La causa: l'aliança de Franco amb els nazis i feixistes i les polítiques ineptes i absurdes del règim. Això no és una visió parcial, és un fet objectiu. El creixement econòmic fou tard i és evident que parcial. Sense el franquisme i amb Marshall el creixement hagués estat anterior i major. Centrar-te en el ràpid creixement dels 55-70 sense tenir en compte del baix nivell d'on es venia sí que és una visió parcial.
11. Si la República hagués guanyat o els reaccionaris no haguéssin fet el cop d'estat haguéssin pogut passar diverses realitats. Que guanyessin el poder els comunistes estalinistes hauria portat com has dit a que espanya es convertís en un satèl·lit de la URSS sense sobirania i amb grans problemes econòmics, hi estic d'acord.
12. La guerra civil fou escrita pels vencedors (i la transició també). La prova n'és el teu text.

Cordialment, espero contrarèpliques.

Som uns creients

L'altre dia un altre iot luxós fondejava davant del poble. La gent burreta, gens minoritària, tornava a mirar per la finestra, envejosa. En els rics veuen tot el que ells no són, tot el que voldrien ser. Es senten errats, perdedors, i se'n van a comprar un bitllet de loteria creuant els dits. És com aquell creient que aguanta la vida terrenal sense queixar-se tot esperant l'ascens diví.

A mi m'agradaria que aquests veiessin una altra cosa en aquell gran vaixell. Creieu que el propietari ha estat currant com nosaltres, o tan sols la meitat? Creieu que ha suat molt fent hores extres nocturnes i treballant els dies de festa? Sabem que no, sabem que l'actual organització econòmica funciona al rebés: qui menys curra és qui més guanya.

Potser existeixen capitalismes amb més sentit, però l'actual sistema és una estafa per a tots nosaltres, fins i tot pels petits empresaris. Sabíeu que encara que tots tinguéssim 1000 carreres i treballéssim de puta mare, seguiria existint un 10% d'aturats i seguiria existint una minoria molt minoritària de ricatxos pudents? El capitalisme no existeix sense classes socials. El capitalisme implica que uns tenen i els altres no tenen (o tenen poc). I en comptes d'analitzar-ho entre tots i buscar alternatives, acceptem el que hi ha i ens barellem per aconseguir ser menys desgraciat que el del costat, per arreplegar les engrunes que deixen caure els de dalt.

El propietari del iot, amb 20 dones prostituïdes a bord, 4 majordoms, 2 cuiners i 5 dones de la neteja, ens mira satisfet. Som formiguetes per ell, i possiblement estiguem treballant per ell. Si és un àrab posseidor de pous de petroli, ens ven la benzina al preu que li surt. Si és un gran accionista d'una multinacional, ens ven productes a baix preu fabricats a costa del medi ambient, la vida d'algun treballador asiàtic, i carregant-se llocs de feina aquí. Si és un banquer ja no en parlem, perquè avui dia gràcies al deute que ens fiquen al damunt i a les privatitzacions són els bancs els propietaris de tot el món.

El ricatxon ens mostra amb xuleria el seu luxe excloent. El mar que ens separa imita metafòricament el mur econòmic que existeix. I a mi em fon d'emprenyamenta que en aquest poble com en la majoria siguem tant durs de ment. Que no veiem que mai tindrem un vaixell així? Que no veiem que el propietari del iot no mereix la riquesa que té en un 100% dels casos? Per què no el tractem com a lladre que és i repartim el que té? Què hauria de passar perquè despertéssim d'aquest somni que ens immobilitza? Caldria potser entendre que hi ha uns problemes col·lectius que requereixen una solució col·lectiva.


Ja vam liar-la una vegada (prou malament) i ens va caure una dictadura de 40 anys que encara té restes vivents. Som capitalistes per imposició, ningú ens ha convençut de res. Almenys a mi ningú m'ha explicat com funciona el món ni perquè ni se m'ha demanat l'opinió. Més aviat se m'ha omplert de dogmes com si fos un simple recipient i s'ha esperat que reprodueixi la llet que he mamat. Sí, ara votem uns o altres partits, però som com vaques estavulades amb llibertat per triar quin pinso menjar (entre 3 d'iguals). I per si decàs ens deixen tenir televisió a la granja, no fos cas que clavéssim la mirada a les cadenes que portem a sobre. I tingueu clar que el dia que a la majoria ens semblin insuficients els actuals canals de participació o el dia que votem una força política realment transformadora, caput eleccions i caput democràcia.

----------

Que diferent que és viure a Barcelona, que ensenya orgullosa moviments socials i polítics trencadors. A Barcelona he descobert que no sóc el superevolucionari que em pensava. He pres tota consciència de que vivia en una caverna i de que segueixo visquen en ella malgrat no ser a la part més profunda. De tota manera, sovint donaria aquesta importència d'ara per la ignorància d'abans.

El socialisme, la lletra A i els budells del moviment.

Què vol dir ser socialista? Què és el socialisme? Què és la revolució? Per què som revolucionaris i socialistes? Què busquem? Com avancem?

Contra la ignorància que impera a l'esquerra, especialment a ca nostra, cal disparar preguntes i qüestionar tots els ciments. Des de la humilitat d'algú jove que està en plena formació bàsica, em traspassen preguntes i neguits que necessito exposar. Dies com avui em sento intranquil, com aquell que no ha fet els deures i que sap que l'exàmen li anirà malament. Em sento extrany fent un exercici d'autoanàlisi de la meva activitat política. Serà que el nostre moviment és potser massa estàtic i predefinit? Som prou autocrítics, estem en regeneració i revisió constant? Si no és així llavors tenim un problema.

Per començar, què és el socialisme? Com la majoria de mots polítics, la paraula socialisme ha estat molt tergiversada i s'ha utilitzat per a referir-se a corrents de pensament molt diferents i fins i tot contradictoris. Tenim el dret a alçar la nostra idea de socialisme, i vet aquí el que jo entenc per socialisme:

Socialisme és la ideologia que busca la fórmula d'aconseguir una societat justa, igualitària i lliure. I això per què? Doncs perquè vivim en un món socialment fragmentat en classes socials. Un món de lluita, dolor, expoli, explotació, opressió, conflictes, … governat per interessos particulars d'unes èlits que monopolitzen poder, capacitat de controlar l'esdevenir comunitari. Per tal d'assolir el major benestar i realització de tots els membres socials, cal acabar amb la lluita d'interessos dels sectors de la societat, cal superar la lluita de classes.

Una societat socialista és una societat de ciutadans actius que participen en el seu destí i no releguen el poder a ningú. Després de mil·lenis de propietat privada d'una sèrie de mitjans comunitaris i de distribució desigual del poder, hem après que només la democràcia radical i participativa pot garantir la cohesió social i la justícia. Una societat socialista és una societat que es construeix racionalment a sí mateixa, i que no està regida per sectors concrets o per lleis no humanistes o irracionals.

La revolució socialista serà la realització del pensament humanista, serà la que ficarà vertaderament a la persona al mig del món. Ni Déus, ni mercats, ni costums, ni representants. Jo decidiré sobre tot allò que m'afecta perquè jo sóc l'únic que ho pot fer bé. I, per tant, la revolució socialista és un procés molt llarg, potser inacabable i irrealitzable del tot. Un túnel tortuós, difícil i a les fosques del qual només en veiem el principi, i a sobre patim una forta miopia.

És important que siguem conscients de les nostres limitacions abans d'intentar entrar en el túnel. Som unes rates evolucionades que caminen dretes i fumen. Som extremadament curts i patim multitud de malalties mentals cròniques, algunes genètiques i altres lligades indestriablement a la nostra condició d'humans i éssers socials. Naixem en un entorn definit, precreat. Ens alimentem d'una llet que altres han fabricat. I a partir d'un món orientat podem qüestionar-nos les coses, podem buscar la llum i defugir les ombres de la caverna, podem cercar la veritat absoluta i la llibertat, però sempre ens mourem dins el pou. Som éssers amb moltes limitacions. O és que algú s'ha tornat revolucionari autònomament sense alimentar-se de les idees d'altri?

Reflexionar constantment sobre allò que creiem és imprescindible. Revisar allò que hem après i que ens han ensenyat, el que donem per segur fins i tot allò marcat com a revolucionari. Aquest punt és el més trascendental. Un espanyolista té claríssim que els independentistes estem equivocats. Segurament està manipulat i va errat, però quines garanties tenim de no ser nosaltres també uns ignorants potser amb un grau més alt de llibertat però igualment presoners del pou de la ignorància?

Revisem la història política dels moviments anticapitalistes i socialistes. És una història d'errors, d'incoherències, de degeneracions, de contradiccions, de fanatisme, de contrarevolucions internes, de pèrdua dels objectius, d'aplicació religiosa de principis, … És imprescindible analitzar les altres experiències revolucionàries que ens han precedit i buscar les causes dels seus dramàtics finals. 

Estic parlant d'un exercici molt àmpli que demana formació i reflexió sobre tots els elements de les ciències socials (especialment la sociologia i psicologia). Estic parlant de ser responsables amb els nostres pares polítics i reconéixer els errors de les nostres famílies ideològiques. Estic parlant de descobrir que difícilment siguem nosaltres els perfectes revolucionaris que ja tenen la recepta màgica de la revolució triomfant i definitiva.

Estic dient que molt segurament acabarem aburgesats en un despatx d'empresari o funcionari. Potser arribem a vells, amb boina o cresta, i ens neguem a acceptar que el nostre camí era errat. Potser passem els últims dies de la vida creient que vam cometre masses errors i vam malgastar el nostre temps. També es dóna la possibilitat que dirigim escamots d'execució contra revolucionaris mentre fem discursos de pura esquerra. I si tenim sort pintarem algun paredon de Montjuic i serem màrtirs, uns altres revolucionaris reprimits. La majoria de revolucionaris han tirat per aquestes bandes, o sigui que no m'invento res. Piqué, Saura i Huguet foren comunistes. La majoria de revolucionaris dels anys setanta ara ocupen càrrecs de poder i reprodueixen el sistema.

Em fa por la manca d'excepticisme i d'autoanàlisi de molts militants d'esquerres. Em sembla percebre un excés de mals vicis a tot arreu (a tot arreu), i uns murs mentals que signifiquen la limitació exponencial de la nostra capacitat revolucionària. El revolucionari socialista (ja mostro una visió àmplia del concepte socialisme) és per força algú intranquil, inestable, algú que es pregunta constantment si va en la bona direcció. Sinó, és un xai esclau d'altri o de la seva vanitat.

Què no és una actitut revolucionària ni socialista? Al meu entendre, i donant voltes al mateix, no és gens revolucionari prendre uns textos d'un altre lloc i temps (o d'ara i aquí) i intentar-los aplicar a la realitat com qui aplica una fórmula matemàtica perfecta. És patètic veure dins de diversos moviments i organitzacions a gent que té fe en uns textos/ideologia i que intenta imposar la seva fe a la resta al més pur estil catòlic. “Hi ha els bons, que pensen com jo i estan encertats, i hi ha els dolents que pensen diferent i malament i cal insultar-los i a poder ser eliminar-los”.

La primera lluita política del revolucionari és interna, amb sí mateix. La segona és un treball pedagògic. Si realment creu que té la raó, ha de crear espais de debat i guanyar discusions, convéncer amb la raó i no voler cremar els altres (o provocar-ne la marginació). També hi ha els que tenen fe a l'estil jueu. Es creuen la comunitat elegida per Déu (o Marx), superior a la resta. Aquesta actitut significa sentir-se a gust sent un ghetto marginal i renunciar a aconseguir la força social necessària per poder transformar la realitat.

Un altre element repugnant és l'avantguardisme, germana del verticalisme. Creure que som intel·lectualment superiors als moviments socials o a la resta de persones és reproduir l'estructura social classista amb noves formes i idees. No es tracta de negar que hi ha gent que desenvolupa més capacitats intel·lectuals que altres. Es tracta de no promoure-ho i de no construir un moviment polític de xais (pintats de roig, això sí). Es tracta de no competir amb els moviments socials ni intentar-los controlar marcant discurs. Es tracta de fer pedagogia, d'acceptar que no som perfectes ni superiors.

El verticalisme significa la reproducció sense vergonya de la propietat privada del poder. Un moviment vertical mai podrà fer una revolució socialista. Senzillament podrà fer una revolució classista, canviant la propietat del poder econòmic, polític i mediàticoideològic d'unes mans a unes altres. Podem veure els casos de multitud de revolucions “socialistes” de la història que han fallat en aquest sentit. Substituir la burgesia pel partit comunista no canvia les coses realment.

No es tracta de negar la necessitat d'establir algunes pràctiques de democràcia representativa. No es pot lluitar contra el sistema actual sense una organització forta. En molts moments tampoc podrem decidir el camí entre tots i haurem de relegar el poder decisori. Crec que amb imaginació i les noves tecnologies es poden establir mecanismes per tenir un moviment participatiu i sense èlits però a la vegada funcional.

Vet aquí quan parlem de l'anarquisme, com qui no vol la cosa. L'anarquisme, com el socialisme, comprén un ampli ventall de corrents ideològics, molts d'ells contradictoris. Des dels capitalistes liberals que volen substituir l'estat per les empreses, fins als punquis apolítics acomodats en el subproletariat. Convé que no siguem reduccionistes amb el pensament llibertari (per mi és sinònim d'anarquisme) com no volem que ho siguin amb l'independentista o socialista.

L'anarquisme podríem dir que neix de Bakunin a l'interior del moviment socialista marxista. Entre d'altres coses, partia d'una crítica sobre l'estratègia i l'organització revolucionària. El pensament anarquista veia que el pas per arribar al comunisme (estadi final xupiguai) no podia ser senzillament la presa dels mitjans de producció a la burgesia. Amb altres paraules, veia que la clau estava en destruir tota jerarquia, ja fos entre burgesos i proletaris com entre caps del partit i militants/ciutadans.

La crítica llibertària alertà precoçment dels problemes que significava prendre el poder i tenir una organització jeràrquica. Apostava per començar a construir la societat comunista igualitària i horitzontal ja. Senzillament una organització no horitzontal no podria fer una revolució comunista. L'autèntic enemic era la arquia (el poder), qualsevol forma i color que tingués. Calia socialitzar no només el poder econòmic, sinó també el polític. A més, el pensament anarquista s'ha caracteritzat per ser idealista, utòpic i a criticar el socialisme marxista per allunyar-se de les seves arrels humanistes. De vegades alguns marxistes han oblidat per què volem fer la revolució.

Així és com veig jo la ideologia anarquista (la vàlida d'entre tantes que duen aquest nom). Em sembla molt correcte, acceptable i l'assumeixo en gran part com a meva. De tota manera, penso que des de la divisió de la primera internacional i la separació i enfrontament entre socialistes i anarquistes, aquests dos pensaments s'han radicalitzat i especialment l'anarquisme s'ha caricaturitzat. Anarquisme no vol dir no organitzar-se, vol dir lluitar contra tota forma de poder.

També veig que cal una certa organització jeràrquica representativa però com que és perillosa penso que a tots ens cal una certa mirada llibertària. Així doncs, per mi la A no és contradictòria amb el socialisme sinó que n'és una peça indispensable, que s'ha de polir però que necessitem per poder fer funcionar la revolució quan siguem forts i haguem de lluitar contra nosaltres mateixos. Aposto per netejar l'anarquia de la mala imatge que té assumint-la en gran part. Moltes de les idees de l'anarquisme són interessants i necessàries.

I és que de fet, quan nosaltres parlem d'autogestió, d'okupació, d'horitzontalitat, de la interrelació amb els moviments socials, de la democràcia total, de fer la revolució des d'abaix, de no centrar el procés revolucionari en la presa del poder estatal, de generar base social, d'anar construint les alternatives, d'evitar les vaques sagrades, … estem assumint gran part del discurs anarquista.

El corporativisme i el sectarisme. Els revolucionaris, per fer la difusió del nostre pensament i desenvolupar la nostra lluita transformadora, ens dotem d'unes eines. Aquestes eines són les organitzacions, amb el seu logo, nom, estatuts, dinàmiques internes, costums entre la militància, orientacions, … El fet d'organitzar-se en entitats definides és imprescindible per desenvolupar una lluita política seriosa i forta. Per desgràcia, aquestes eines sovint prenen personalitat pròpia, i la seva importància es sobredimensiona per sobre de la seva utilitat pràctica. Els mitjans esdevenen fins.

La militància d'una organització fàcilment s'identifica amb ella. És la casa dels que pensen d'una forma, és la comunitat que representa els individus. L'organització és un espai més o menys tancat on es desenvolupen diàlegs interns circulars i retroalimentats. Com les corporacions empresarials que prenien personalitat jurídica, les organitzacions polítiques fàcilment prenen sentit propi, i els revolucionaris es transformen en membres d'un equip de futbol que competeixen amb els altres per ficar el seu logotip a més llocs que els altres, per guanyar adeptes.

Finalment torno una mica al principi tocant el tema de la ideologia. La ideologia significa la definició d'un grapat d'idees concretes que algú té i defensa. Com en el cas de l'organització, la gent tendeix a identificar-se amb la seva ideologia. La ideologia sovint no és la definició de les idees actuals d'algú sinó que és quelcom com el color de la pell. Una cosa que et marca i t'identifica. La ideologia es pot entendre així doncs com quelcom que limita el teu pensament i raó, perquè sovint només pensem allò coherent amb la nostra ideologia. Sovint utilitzem la raó per justificar la nostra opinió i no per crear-la. Mirem sinó la majoria de debats polítics de gent de base, on no es treballen idees entre tots sinó que es fa una batalla individus B contra individus C.

La ideologia també és un poder, una forma de controlar les altres persones, com l'economia, la política, les armes, ... Les religions han servit tradicionalment a les èlits per generar ideologia (percepció, creences, opinió, actitut). Avui en dia els mitjans de comunicació de masses fan la funció. La ideologia també s'ha de socialitzar, aconseguint que tothom tingui lliure accés a un nivell tant alt com sigui possible d'objectivitat i diversitat d'opinions.

Tot plegat, analitzat en profunditat en ves a saber quantes obres, ho exposo perquè crec que fa falta. És imprescindible corregir els mals vicis que estan arreu del nostre moviment. No som perfectes, però és que soms molt garrulos sovint i no ens en volem adonar. No tenim la veritat ni la tindrem mai. Com deia Engels, la veritat resideix en el procés mateix del conéixer. I el major enemic de la revolució el tenim al costat, possiblement dins nostre.

Aquest túnel és molt fosc i som miops, bornis, coixos. Fer la revolució és una feina dificilíssima. Segur que cometrem molts errors en el futur i segur que n'estem cometent. La primera revolució és dins nostre, i com la revolució socialista, és un procés constant i inacabable. Siguem-ne conscients!

Aniversari