dilluns, 9 d’agost del 2010
dissabte, 7 d’agost del 2010
dimarts, 27 de juliol del 2010
Comunicat de l'assemblea d'entrades d'aquest bloc:
Masses internautes que tenieu el costum de visitar aquets bloc. Us comuniquem que davant la ineptitud del propietari d'aquest bloc ens declarem en vaga. N'estem tipes que això no s'actualitzi o que s'actualitzi amb frikades.
Sabem que només amb l'autoorganització dels bites es podrà assolir el cybersocialisme. Mentre estiguem sotmesos als garrulos humans això seguirà sent una caca. Però wenu, de moment ens conformem amb l'okupació i autogestió d'aquest bloc buit.
Viske!
dimecres, 21 de juliol del 2010
De què cony va això?
Tinc un conegut criat en l'egocentrisme i infectat per un virus frik i filosòfic de Descartes. Considera que ell és el centre del món, almenys del seu món. I el món són percepcions i sentiments, res més. Quelcom tipus Cogito ergo sum. Quan ell mori les percepcions s'acabaran i el món s'acabarà. Té raó en part.
Potser m'ha infectat una mica a mi, jo que ja vai quedar tocat per la peli Matrix i que la meva tendència antisocial m'empeny al solipcisme.
Quan era petit era feliç pensant en el gran món que estava a punt de conéixer. Països, històries, fenòmens, ... Tenia ganes de saber com funcionen els cotxes, els llamps i com funcionen les persones. Poc a poc anava ficant llums que eliminaven la foscor de la ignorància. La raó anava teixint el meu món i el món prenia sentit. I era feliç mentrestant, devorant Nutella i viciant-me a la Nintendo.
Però quan vaig descobrir que havia oblidat com viure i a ser persona vaig començar a no entendre res. Il·luminar el món va perdre el sentit.
Quan vaig anar perdent amics i amigues per ser un putu frik tonto del cul em vaig cabrejar amb el món i el món em va acabar de desterrar.
Quan el cor va autodestruir-se amb aquella persona i va deixar de bategar vaig acabar de tornar-me apàtic i blindat.
Quan els meus pares em mostraren que no eren les figures idealitzades em va caure el sostre i la pintura de totes les parets es va desfer com la merda.
Quan vaig anar veient lo malament que funciona el món i lo bé que podria funcionar amb una mica d'esforç col·lectiu, vaig sentir tanta impotència que vaig deixar de pensar-hi.
Tot va perdent sentit.
I cada cop estic més lluny de ser un vividor, com l'home que es torna androide i perd retalls d'ànima a cada operació.
Arrapat a una boia per no enfonsar-se en el letal oceà. La boia de la lluita política idealista i romàntica. El sacrifici per uns ideals moralment xulos. Intentant no pensar que aquests ideals estan al servei d'una societat que ni tant sols odio, que només menyspreo i de la qual no em sento membre.
Però quan el moviment amb què m'identifico resulta ser una cosa lamentable... això ja és la ruïna moral. Resulta que l'eina revolucionària en realitat és una secta que només vol jugar i que autogestiona un oci antirepressiu. Aleshores, què em queda? No tinc cap altra boia ni vull tenir-ne. Jo vull sentir la intensitat dels ideals materialitzant-se. El contrapoder plantant batalla, el sistema esquerdant-se. El meu puny colpejant la merda més fosca d'aquest món de merda, i em podria morir tot seguit. No trobo cap altre sentit a l'existència, perquè ser més lliure em converteix en boig.
No sóc cap superhome, sóc un tall de fang fet a imatge i semblança de Déu. És a dir, sóc una puta merda. I no sóc capaç de construir el món que vull des dels ciments dels ciments i a més en semisolitari.
Tampoc vull allistar-me a la legió ifinita de gent que ha tirat la tovallola, els traidors que tant he insultat. Sóc un apàtrida que vol fundar tot un país per conquistar el món i després les estrelles. I a la vegada algú amb tanta poca autoestima que s'ha de valer d'un bloc.
En equilibri, buscant les ganes per fer l'únic que encara vull fer. Desitjant de passada recuperar la capacitat de viure.
Lamentable, com la vida mateixa, com els meus intents de ser normal, com aquestes palles mentals, ...
Em queda el consol de tontos, i és que la resta de fangs són més lamentables que jo, no¿
Potser m'ha infectat una mica a mi, jo que ja vai quedar tocat per la peli Matrix i que la meva tendència antisocial m'empeny al solipcisme.
Quan era petit era feliç pensant en el gran món que estava a punt de conéixer. Països, històries, fenòmens, ... Tenia ganes de saber com funcionen els cotxes, els llamps i com funcionen les persones. Poc a poc anava ficant llums que eliminaven la foscor de la ignorància. La raó anava teixint el meu món i el món prenia sentit. I era feliç mentrestant, devorant Nutella i viciant-me a la Nintendo.
Però quan vaig descobrir que havia oblidat com viure i a ser persona vaig començar a no entendre res. Il·luminar el món va perdre el sentit.
Quan vaig anar perdent amics i amigues per ser un putu frik tonto del cul em vaig cabrejar amb el món i el món em va acabar de desterrar.
Quan el cor va autodestruir-se amb aquella persona i va deixar de bategar vaig acabar de tornar-me apàtic i blindat.
Quan els meus pares em mostraren que no eren les figures idealitzades em va caure el sostre i la pintura de totes les parets es va desfer com la merda.
Quan vaig anar veient lo malament que funciona el món i lo bé que podria funcionar amb una mica d'esforç col·lectiu, vaig sentir tanta impotència que vaig deixar de pensar-hi.
Tot va perdent sentit.
I cada cop estic més lluny de ser un vividor, com l'home que es torna androide i perd retalls d'ànima a cada operació.
Arrapat a una boia per no enfonsar-se en el letal oceà. La boia de la lluita política idealista i romàntica. El sacrifici per uns ideals moralment xulos. Intentant no pensar que aquests ideals estan al servei d'una societat que ni tant sols odio, que només menyspreo i de la qual no em sento membre.
Però quan el moviment amb què m'identifico resulta ser una cosa lamentable... això ja és la ruïna moral. Resulta que l'eina revolucionària en realitat és una secta que només vol jugar i que autogestiona un oci antirepressiu. Aleshores, què em queda? No tinc cap altra boia ni vull tenir-ne. Jo vull sentir la intensitat dels ideals materialitzant-se. El contrapoder plantant batalla, el sistema esquerdant-se. El meu puny colpejant la merda més fosca d'aquest món de merda, i em podria morir tot seguit. No trobo cap altre sentit a l'existència, perquè ser més lliure em converteix en boig.
No sóc cap superhome, sóc un tall de fang fet a imatge i semblança de Déu. És a dir, sóc una puta merda. I no sóc capaç de construir el món que vull des dels ciments dels ciments i a més en semisolitari.
Tampoc vull allistar-me a la legió ifinita de gent que ha tirat la tovallola, els traidors que tant he insultat. Sóc un apàtrida que vol fundar tot un país per conquistar el món i després les estrelles. I a la vegada algú amb tanta poca autoestima que s'ha de valer d'un bloc.
En equilibri, buscant les ganes per fer l'únic que encara vull fer. Desitjant de passada recuperar la capacitat de viure.
Lamentable, com la vida mateixa, com els meus intents de ser normal, com aquestes palles mentals, ...
Em queda el consol de tontos, i és que la resta de fangs són més lamentables que jo, no¿
dissabte, 10 de juliol del 2010
ESTAT D'EMERGÈNCIA NACIONAL
El Tribunal Constitucional finalment ha escupit aquesta sentència sobre l'Estatut.
http://www.vilaweb.cat/noticia/3752923/lectura-sentencia-confirma-pitjors-presagis.html
Mentre es dóna bombo a través del futbol al nacionalisme espanyol més retrògrad, a Madrid ens escanyen amb un tribunal que dissimula molt malament la seva ideologia política.
Sembla que l'Estatut resultant és pitjor que l'Estatut del 79 (aquella merda que volíem reformar perquè va ser redactat tot just sortíem del franquisme). Per exemple, entre altres perles, a la sentència del TC la centralitat de la llengua catalana en l'educació està en perill.
La importància d'aquest atac a l'educació a Catalunya és històric, però aquest cop no es fa amb les armes sinó amb la llei. Pensem que el fet que tot nen o nena de Catalunya aprengui català és la gran eina d'integració que tenim i és el que ens permet viure en català al nostre país, cosa que sabem que no és fàcil. L'educació en català és un dels pilars de la defensa de Catalunya com a poble. Si no fos per això estaríem com al País Valencià o Galícia, on ni tant sols els que volen aprendre en la llengua "regional" poden fer-ho per manca de places.
L'espanyolisme ha aprofitat la reforma de l'Estatut per lligar uns problemes que tenia irresolts. És una ofensiva al nostre país. O ens fiquem a moure fitxes o espanya ens farà escac i mat.
Si s'hagués de resumir la situació actual podríem parlar d'emergència nacional.
Cal donar una resposta radical a aquest atac radical. Ens cal la independència, que no és la utopia però almenys és la salvació del nostre poble com a tal. Com podem viure els catalans en un estat que ens vol eliminar com a poble?
El problema és que no disposem d'un moviment sociopolític gran i cohesionat que integri les forces. Només tenim entitats, organitzacions i partits polítics... Què farem? De moment anar a la mani d'aquest dissabte i mostrar la nostra ràbia. Que sàpiguen els nostres polítics i els de Madrid que no estem disposats
Salut i lluita
Sentència definitiva del TC pàg. 474-475
En lo que hace a la segunda de las consecuencias anudadas por el art. 6.1 EAC al
carácter propio de la lengua catalana, es decir, a su definición como “la lengua normalmente
utilizada como vehicular y de aprendizaje en la enseñanza”, hemos de recordar que “no puede
ponerse en duda la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el vehículo de
comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autónoma y lengua cooficial en su
territorio, junto al castellano (STC 137/1986, fundamento jurídico 1), dado que esta
consecuencia se deriva del art. 3 C.E. y de lo dispuesto en el respectivo Estatuto de
Autonomía” (STC 337/1994, de 23 de diciembre, FJ 9), si bien “ha de tenerse presente que en
la STC 6/1982, fundamento jurídico 10, hemos dicho tempranamente que corresponde al
Estado velar por el respeto de los derechos lingüísticos en el sistema educativo y, en
particular, ‘el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado’; pues no cabe olvidar que
el deber constitucional de conocer el castellano (art. 3.1 C.E.) presupone la satisfacción del
derecho de los ciudadanos a conocerlo a través de las enseñanzas recibidas en los estudios
básicos” (STC 337/1994, FJ 10). El catalán debe ser, por tanto, lengua vehicular y de
aprendizaje en la enseñanza, pero no la única que goce de tal condición, predicable con igual
título del castellano en tanto que lengua asimismo oficial en Cataluña. En la medida en que el
concreto régimen jurídico de los derechos lingüísticos en el ámbito de la enseñanza se regula
en el art. 35 EAC remitimos al enjuiciamiento de ese precepto la exposición de las razones
que abonen nuestro pronunciamiento sobre la constitucionalidad del modelo lingüístico de la
enseñanza establecido en el Estatuto. Pero desde ahora hemos de dejar sentado en nuestra
argumentación que, como principio, el castellano no puede dejar de ser también lengua
vehicular y de aprendizaje en la enseñanza.
http://www.vilaweb.cat/noticia/3752923/lectura-sentencia-confirma-pitjors-presagis.html
Mentre es dóna bombo a través del futbol al nacionalisme espanyol més retrògrad, a Madrid ens escanyen amb un tribunal que dissimula molt malament la seva ideologia política.
Sembla que l'Estatut resultant és pitjor que l'Estatut del 79 (aquella merda que volíem reformar perquè va ser redactat tot just sortíem del franquisme). Per exemple, entre altres perles, a la sentència del TC la centralitat de la llengua catalana en l'educació està en perill.
La importància d'aquest atac a l'educació a Catalunya és històric, però aquest cop no es fa amb les armes sinó amb la llei. Pensem que el fet que tot nen o nena de Catalunya aprengui català és la gran eina d'integració que tenim i és el que ens permet viure en català al nostre país, cosa que sabem que no és fàcil. L'educació en català és un dels pilars de la defensa de Catalunya com a poble. Si no fos per això estaríem com al País Valencià o Galícia, on ni tant sols els que volen aprendre en la llengua "regional" poden fer-ho per manca de places.
L'espanyolisme ha aprofitat la reforma de l'Estatut per lligar uns problemes que tenia irresolts. És una ofensiva al nostre país. O ens fiquem a moure fitxes o espanya ens farà escac i mat.
Si s'hagués de resumir la situació actual podríem parlar d'emergència nacional.
Cal donar una resposta radical a aquest atac radical. Ens cal la independència, que no és la utopia però almenys és la salvació del nostre poble com a tal. Com podem viure els catalans en un estat que ens vol eliminar com a poble?
El problema és que no disposem d'un moviment sociopolític gran i cohesionat que integri les forces. Només tenim entitats, organitzacions i partits polítics... Què farem? De moment anar a la mani d'aquest dissabte i mostrar la nostra ràbia. Que sàpiguen els nostres polítics i els de Madrid que no estem disposats
Salut i lluita
Sentència definitiva del TC pàg. 474-475
En lo que hace a la segunda de las consecuencias anudadas por el art. 6.1 EAC al
carácter propio de la lengua catalana, es decir, a su definición como “la lengua normalmente
utilizada como vehicular y de aprendizaje en la enseñanza”, hemos de recordar que “no puede
ponerse en duda la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el vehículo de
comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autónoma y lengua cooficial en su
territorio, junto al castellano (STC 137/1986, fundamento jurídico 1), dado que esta
consecuencia se deriva del art. 3 C.E. y de lo dispuesto en el respectivo Estatuto de
Autonomía” (STC 337/1994, de 23 de diciembre, FJ 9), si bien “ha de tenerse presente que en
la STC 6/1982, fundamento jurídico 10, hemos dicho tempranamente que corresponde al
Estado velar por el respeto de los derechos lingüísticos en el sistema educativo y, en
particular, ‘el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado’; pues no cabe olvidar que
el deber constitucional de conocer el castellano (art. 3.1 C.E.) presupone la satisfacción del
derecho de los ciudadanos a conocerlo a través de las enseñanzas recibidas en los estudios
básicos” (STC 337/1994, FJ 10). El catalán debe ser, por tanto, lengua vehicular y de
aprendizaje en la enseñanza, pero no la única que goce de tal condición, predicable con igual
título del castellano en tanto que lengua asimismo oficial en Cataluña. En la medida en que el
concreto régimen jurídico de los derechos lingüísticos en el ámbito de la enseñanza se regula
en el art. 35 EAC remitimos al enjuiciamiento de ese precepto la exposición de las razones
que abonen nuestro pronunciamiento sobre la constitucionalidad del modelo lingüístico de la
enseñanza establecido en el Estatuto. Pero desde ahora hemos de dejar sentado en nuestra
argumentación que, como principio, el castellano no puede dejar de ser también lengua
vehicular y de aprendizaje en la enseñanza.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





























