No hi ha res com escoltar els clàssics obrint pas mentre fas un cartell frikot.

Dia 2 de l'empresonament

Avui he sentit l'escalfor maternal. La porta de l'habitació s'ha obert de bon matí, una veu ha cantat dolces paraules imperatives i una llum criminal ha apallissat brutalment la foscor que em feia de manta. Dins meu l'escalfor de l'amor de fill s'escampava per les meves venes, o potser era odi. El cas és que m'ha acabat sortint sang del nas per variar. La medicina convencional no m'ha curat el nas i això que ho he intentat diverses vegades. Potser hauria de provar l'homeopatia. Em donarien galetes de sang? Aigua amb un cop_de_puny_al_nas diluït?

He començat a currar. Santa garruleria i incultura, en el fons et trobava a faltar. El meu bressol sempre serà el meu bressol, encara que estigui fet a base d'excrement de xarnego i vòmit de guiri. El bar d'aquesta casa vindria a ser l'esquelet de la família, allò que resta constant de generació en generació. És el que sustenta els parents i a la vegada allò que els incita al fraticidi i els torna uns degenerats mentals amargats i amargadors. El bar que dóna pasta a la vegada serveix per traspassar en herència males costums. I la convivència forçada en aquells maleïts 20 m2 porta als Cantina a ser gent senzillament dolenta, gent que fa tot el possible per putejar els de la seva sang.

És un bar anclat en els ciments de la vila de Roses. Diuen que els grecs que van creuar el mediterrani per establir-se a Rodhes ja es van trobar el bar Nàutic servint Bananes Split. Els meus avantpassats esperaven amb furor les noves divises hel·lèniques. Però de fet hi ha alguns estudis que apunten més lluny. Si treus la tapa de darrera de la prehistòrica cubitera hi trobes taques fetes amb sangria i cocacola resseques amb troços de maduixa fossilitzada. En aquestes sagrades escriptures els més intel·lectuals arqueòlegs postmoderns hi han descobert gravats on es veuen diplodocus i triceràtops prenent cafès al bar Nàutic abans d'anar a treballar.

Després de prendre el sol en boles al terrat he gaudit d'una reunió amb la bona gent de Roses Decideix, dels pocs que valen la pena al poble. Curiosament després de treure els pitjors resultats de la primera onada de consultes no es van tirar a l'alcoholisme. Bé per ells, van saber autoenganyar-se i es van convéncer que el problema no havia estat seu (com em passo, amb lo cracks que són venint d'aquest poble!). Volem fer un bus per anar a la mani del 10 de juny a Barnaka. O almenys aquesta era la intenció. La reunió s'ha retardat mitja hora i s'ha fet a la terrassa d'un bar entre pantalles de plasma preparades per donar el futbol. Hem dit 4 coses importants entre moltes altres de sobrants. L'assemblea ha quedat completament boikotejada amb l'arribada del subjecte S. J., el sociata del poble i membre de Roses Decideix. Ha començat a explicar les seves històries i he hagut de marxar a continuar a treballar.

He estat servint a guiris i espanyols mentre jugava la Roja. No he tirat cap gapo a l'espuma de cap birra ni m'he refregat cap entrepà pel cul. He estat disciplinat, fred i calculador com un militant de la Ca_jei que intenta destruir la competència entre somriures. He recordat les darreres enquestes del Periódico, segons les quals si es fes un referèndum ara guanyaríem la independència. He dissenyat una eina arranca_estanqueres_de_balcons_relativament_baixos que fabricaré amb breu. Finalment he decidit que sortiré aquesta nit a veure si netejo algo.

Ha guanyat espanya, qui reprimeix l'existència de la selecció del meu país. La única alternativa que ens deixen als catalans és sentir-nos membres del nostre enemic i celebrar les seves victòries. Jo sudo, a part que el futbol em sembla un esport ridícul i l'opi del poble. Recordo paraules d'un company que diu que quan els indepecomunistes optem per les armes és que estem a les últimes. A espanya li passa el mateix. Està a les últimes i només pot difondre espanyolitat a través del futbol.

És prou molest veure els carrers ocupats per aquesta massa social que pobreta no té res més a celebrar que això. El seu país es trenca, el seu club de futbol no guanya res, són el segon país europeu que està patint més la crisi econòmica, ... Només els queda això.
Avui toca omplir el rebost d'estanqueres mentre mirem les conseqüències de deixar obertes les gàbies del zoo. Imaginem com serà l'estat català independent, quan tota aquesta xusma hagi de córrer de les porres i kubotans quan els llancem els mossos. És broma...


El pacient delira abans de ser desquartitzat. Deixeu que festegi el seu funeral, doneu-li morfina mentre tenyeix els carrers amb la roha sang...

Dia 1 de l'empresonament

Ho sento per parlar de la meu vida. El bloc en principi no era per xò, pro wenu...

Roja Barcelona, pàtria del meu cor

quan de tu s'allunya d'enyorança es mor

Com fa un any, ha estat traumàtic haver d'abandonar la capital principatina. Barcelona per mi sempre ha estat font de somnis. Quan era petit m'encantava visitar els meus cusins guais de Gràcia. Quan feia ESO i batxillerat ja m'ofegava Roses i la família i mirava el mar esperant tenir 18 anys i anar a la universitat. Quan finalment he trepitjat els seus carrers, se m'han obert móns, he conegut una gent espectacular i m'he sentit viu.

Ara he tornat a Roses, la meva vila natal. Miro de no pensar-hi, perquè sóc melancònic i tontet i em fico tristot. Odio aquest poble, odio la seva gent, odio el temps que he passat aquí i odio cada segon que encara m'hi queda per passar. Odio la feina que hauré de fer, servint cocacoles a 2,30 als guiris, currant amb els meus pares, que són messenes però arxienemics a la vegada. Odio ser la persona més revolucionària en 10km a la rotonda, i limitar-me a intentar manipular políticament als borratxos del poble.

Garrulos, pijos, algun quillo subnormal, algun nazi, molts conservadors, més garrulos, hais torracollons, guiris fiesteros i potadors, vells, ... tot de xusma dedicada intensament a ser cada dia una mica més inculta. Els valors que imperen són classificables com a infrahumans, com a animals. Festa, droga, diners, futbol, sexe, cotxes, ...

Viure aquí no estimula per fer res. Aquí no puc tenir converses interessants. La meva única aspiració és poder fer alguna partida a risk amb els friks que queden. El que m'ompla més és fer feina per quan torni a la superfície i mirar al sud imaginant què farà la meva família autèntica (els companys de militància). No es fa res en aquest poble ni hi ha ningú que vulgui fer res. Solitud.

Jo somio amb canviar el món i ells amb canviar de llantes del cotxe. Jo em pregunto si algun dia podré ser com aquells revolucionaris que admiro i ells es pregunten si mai els creixerà la polla fins als 25cm. Jo quan miro vídeos de les càrregues policials del 18-03-09 m'indigno, i ells demanen informació per ingressar als mossos d'esquadra.

Per sort quan he arribat no hi via ma mare. Després de veure com deixaven morir la gossa sense portar-la a la clínica no tenia ganes de veure'ls. He començat a recuperar el meu rol de quan sóc aquí. Torno a sentir impotència per veure tanta merda i no poder fer res més que reproduir-la. Torno a sentir menyspreu (i pedanteria) per la xusma que m'envolta. Torno a imaginar-me amb una motoserra pel carrer, o amb una automàtica a l'habitació dels vells.

Començo a recordar putades que m'han fet en aquest poble gent diversa. Recordo també lo malament que ho he passat de vegades (i les coses positives que he tret d'aquests mals ratos). Reso pel meu jo de fa uns anys. I mentre miro al mar esperant que arribi setembre, l'àguila em va rosegant el fetge.

Avui ja hi havia el coi d'havaneres davant de casa. Cançons de fa 2 segles i altres de més recents. Cutres i espanyoles a més no poguer. Tenen sort de que en aquest estat estan prohibides les armes. En un país normal s'afusellaria als músics i els espectadors passarien la resta de llurs vides en una mina de carbó.

Intentaré no rallar-me molt i sobreviure. Tinc molta feina a fer pel moviment i per l'autoformació. Que la ràbia i la impotència em donin forces per fer aquesta feina.

Col·lonització de Catalunya Epic Fail.

No tinc paraules. No sé si plorar o anar-lis a fotre un polvo a aquestes iaies:

http://www.vilaweb.tv/?video=6191

Per què milito a l'Esquerra Independentista (EI)?

Perquè la meva terra i el meu poble estan oprimits. Intentar ser català als Països Catalans és una lluita des de fa segles i encara avui dia. Aquest empresonament col·lectiu m'agermana amb la meva gent i m'empeny a una lluita col·lectiva. Tal i com feien uns camperols valencians l'any 1714 als murs de Barcelona, jo al 2010 viatjo a València per lluitar per la fi de l'ocupació espanyola.

Perquè vivim en una societat i una cultura patriarcal on es sotmet un sexe i on se'ns imposen uns rols segons la forma dels nostres genitals. Per ser un home lliure, per la justícia entre sexes i per la fi de l'estigmatització de determinades opcions sexuals penso que val la pena organitzar-se.

Perquè l'economia hauria de ser la forma d'organitzar el treball humà per satisfer les necessitats socials. Avui en dia és una màquina descontrolada i desequilibrada orientada a generar beneficis capitalistes a curt termini per a la classe dominant. Cada cop és més imprescindible fer el pas socialista i abolir així la pobresa, precarietat i explotació. És possible viure en comunisme, per això el sistema s'esforça contínuament en amagar i mentir sobre la lluita històrica del poble.

Perquè els humans no som la creació de déu, la criatura màgica que trepitja la terra per extraure'n tot el suc. Som part del planeta i la naturalesa i des de fa segles estem destruint el nostre propi habitatge. Si no ens parem els peus els nostres fills viuran amb màscares de gas i només podran veure selves i rius en pel·lícules.

Perquè el poder és una relació desigual i opressiva per definició. Només lluitant per la democràcia absoluta a nivell de tots els poders (militar, econòmic, mediàtic, ideològic) podrem resoldre tota injustícia i desigualtat.

Perquè les persones podem estar tant individualitzades com volgueu. Seguim sent una mateixa massa social amb uns problemes col·lectius que només l'acció col·lectiva podrà resoldre. Ser apolític és ser massoquista i immadur. Per dignitat i per assumir la responsabilitat que implica ser un habitant d'aquest món, ens hem d'organitzar políticament.

Perquè no puc queixar-me de les coses que no m'agraden i anar-me'n a dormir com fa tothom. M'he acostumat a una minim (molt mínima) coherència, que m'obliga a actuar contra allò que no magrada i per allò que desitjo.

Perquè aquí, a l'EI, és on vaig trobar l'autèntic independentisme. Un independentisme desinteressat, currante, de base, social, combatiu, alegal, compromès, coherent, radical, avanguardista, de tota la nació, popular, històric, de futur, …

Perquè el país és prou petit com per conéixe'ns. I veig que és a l'EI on trobo els compromesos de veritat, els que de sempre s'han cremat la pell pel país i pel poble. Els que entenen que la nació no la formen els símbols i els polítics sinó la gent que vitalitza els carrers.

Perquè abans de militar consumia individualment la música combativa. Ara escolto Obrint Pas, la Gossa, Brams, Inadaptats, … i sento que parlen de la meva vida i la dels meus companys.

Perquè no he nascut en aquesta vida per fer mínims. Només tinc una vida, només trepitjaré un cop aquest món. Vull morir sabent que he apuntat tant alt com podia i més enllà i tot. La resignació em pesarà més que la llosa. No tinc por de que algun dia acabi la meva vida. Tinc por d'haver-la viscut en blanc i negre.

Perquè la ideologia de l'EI crec que és la més coherent i racional, i és la que em permet, si em formo, guanyar qualsevol debat. No es pot defensar racionalment el capitalisme, les nuclears, el sexisme, l'educació privada, la socialdemocràcia, les religions, el treball assalariat, el mercat, …

Perquè el sistema polític, social i econòmic vigent actualment no ha estat decidit popularment, sinó que és fruit d'una imposició violentament aquí (1714, 1939) i arreu del món. El liberalisme polític burgès és un eufemisme tacat de la sang de molta gent que volia un món millor i va gosar plantar cara.

Perquè malgrat el món d'avui no sigui el del segle XIX, seguim visquen amb capitalisme, classes socials, opressió, guerres, mercantilisme, liberalisme, … El marxisme actualitzat és plenament vigent, molt més que aquest sistema.

Perquè només la lluita revolucionària fa que no m'avergonyeixi de tenir portàtil mentre 3 paral·lels al sud moren milers de nens de fam al dia.

Perquè no sóc capaç de viure havent renunciat a millorar el món.

Perquè el revolucionari no és un jove il·lús. Això que ho diguin els rics per despistar-nos em sembla molt bé, però fem el favor de no repetir les seues mentides. En canvi, els conservadors són els infantils, els que s'amaguen al seu cau per immaduresa i por d'afrontar la realitat i la seva responsabilitat.

Perquè el nostre és un moviment encara petit però dels existents, el més gran i amb més potencial per aconseguir el socialisme als Països Catalans.

Perquè és un moviment molt defectuós i que pot millorar per mil bandes, però està prou obert i és prou horitzontal com per deixar-se criticar i millorar. Encara que de vegades tiraria la tovallola, és allà on faré més feina pels meus ideals.

Perquè a l'EI cada dia redescobreixo el món i les meves entranyes. La ideologia marxista m'ha tret la vena dels ulls i m'ha permès replantejar-me els ciments de la civilització que m'han imposat i que ningú m'havia ni plantejat. La lluita antipatriarcal m'ha tirat per terra dogmes sobre el meu comportament que em creia intrínsecs. Els ecologistes han aconseguit que eviti l'ascensor, recicli i em senti malament quan mossegui la carn.

Perquè a l'EI he conegut la gent més fantàstica que existeix (hi ha de tot, com a tot arreu). Gent amb ideals que dedica la meitat de la seva vida a lluitar. A una lluita de vegades dura on no es veuen els resultats directes del nostre treball. I si algú està lluitant per abolir la pobresa al món, pots contar que amb el seu company d'assemblea serà la més bella persona. A més, he fet germans arreu del país. Se'ns dubte aquest és el pilar emocional que em permet seguir pujant la muntanya de la revolució.

Perquè no hagués pogut créixer igual com a persona i com a ciutadà si no hagués entrat aquí. M'espanta pensar en què seria i faria ara si no hagués entrat en el moviment.

Perquè encara que no ho sembli, l'Esquerra Independentista fem molta feina. De cara enfora removem la terra contínuament i generem una veu crítica que manté la flama de la revolta. De cara endintre som un moviment en creixement i maduresa que il·lusiona. A més la militància em dóna una experiència en molts sentits que em converteix amb algú revolucionari de veritat. L'acció i el treball són les autèntiques escoles i són l'únic camí cap a la victòria.

Perquè si ara deixés de lluitar, la meva vida no tindria gust. Deixaria de ser actor de la societat i m'afegiria a les hordes d'espectadors. Seria un roc a la carretera. Una fulla morta que es deixa emportar riu avall.

Perquè encara que de vegades la militància em desgasta molt l'ànima, em fa sentir bé lluitar. A més, tot el recorregut que deixo enrera m'enorgulleix i sento que cada dia estic més aprop dels lluitadors propers i llunyans que tant admiro.

Perquè la participació política no existeix en el vot cada 4 anys. La política està al carrer, en grups d'afinitat, en organitzacions de base, en manifestacions, en concentracions, en accions, en debats, … Qui digui el contrari no entén la paraula democràcia, i l'únic que fa és reproduir l'esquema polític del sistema, un esquema polític dissenyat per anul·lar qualsevol força social perillosa per les classes dominants.

Perquè l'Esquerra Independentista em permet apuntar transversalment a tot el que existeix. Quan parlo de la MAT, parlo dels rescats bancaris i tot seguit parlo de Somàlia i de la coeducació. Tots els temes estan en relació i tota la lluita ha d'anar en paral·lel per triomfar.

Perquè encara que el nostre país necessiti urgentment la independència, també necessita urgentment el socialisme. Em veig incapaç de deixar de banda cap lluita.

Perquè quan s'acabi la funció, podré dir que he fet quelcom més a part de beure, follar, fumar i ballar. Com podria viure sense la dignitat i personalitat que et dóna la lluita? Quan ara penso en algú, el primer que faig és classificar-lo entre persona compromesa i militant o persona passiva i esclava.

Perquè encara no m'he decepcionat prou. No hi ha res millor. Cal una estructura massiva organitzada i cohesionada per fer el que volem fer. Això és l'EI. La lluita autonomista (postmoderna) la veig una retirada. I la lluita anarquista no pot desenvolupar una força sociopolítica necessària per derrotar el monstre final d'aquest videojoc.

Perquè a diferència d'altres països, aquí tenim una arrel llibertària prou important que ens dóna un potencial autocrític i democràtic especial. Malgrat de vegades ens falti frescor i motivació, l'Esquerra Independentista és el marc on desenvolupar una autèntica força revolucionària.

Perquè a diferència de la meva participació en les eleccions representatives oficials o d'altres mogudes semblants, si jo no milités a l'EI el meu buit, com el de tots els companys, es notaria. En la lluita independentista, socialista, antipatriarcal i ecologista totes fem falta i totes tenim molt a fer. Els resultats que dónen dues mans de més són molts i s'agraeixen molt. Si ara deixés de militar deixaria un buit que la lluita no es pot permetre, i carregaria més pes sobre els meus companys. 

Com altra bella gent de l'EI i de moviments socials i polítics combatius, he pres la decisió de lluitar i em reafirmo cada dia. Cedir quan em sento cansat seria capitular com a persona. Ja no puc entendre la meva vida sense la militància.

Fins a la victòria SEMPRE.

Festival de Benvinguda als Amos del Món

Breu introducció:

Del 3 al 6 de Juny es reuneix a Sitges el Club Bilderberg.

Es tracta d’un club privat que es troba en secret des del 1955 per

elaborar els marges d’actuació de les principals organitzacions

polítiques, socials i econòmiques del planeta.

 

Hi assisteixen presidents de les majors corporacions globals en tots

els camps, tres representants (polític, econòmic, cultural) de cada

país de la OCDE; la gran banca, les cases reials (la Reina Sofia

és una habitual, el Rei d'Holanda en seria el creador, a instàncies

del Departament d'Afers Estrangers britànic), alts càrrecs policials, 

militars i de les institucions internacionals (FMI, BM, OMC, UE; etc).

Les dinasties Rockefeller i Rotschild, Henry Kissinger o Rupert Murdoch

(propietari de centenars de mitjans arreu del mon), son alguns dels

principals promotors.

 

Es diu que a les reunions no es prenen decisions, i que son "converses

informals entre individus que hi assisteixen a títol personal, per

tal de facilitar el diàleg”. Tot i així, tenen capacitat d’influència

directa quan tornen a casa, en les polítiques dels espais que

representen, on seguirien les línies generals elaborades al Club, a

les que s’encaixen governs i institucions.

 

Es diu que presidents com Blair, Clinton, Prodi o els mateixos Koffi

Annan i Obama, entre d’altres, han passat pocs mesos abans de ser

elegits per les reunions del Club. El diari Público recollia fa uns

dies que els termes de la dita Transició Espanyola  també van ser

pactats en una reunió Bilderberg.

 

Misteriosament, els grans mitjans no informen de la presència, en

aquest cas a un hotel de Sitges, de desenes de caps d’estat,

presidents de grans corporacions i grans institucions internacionals,

el que aixeca dubtes no només sobre la naturalesa de les democràcies

en que vivim, sinó també de la gran premsa corporativa.

 

Considerem que és una excel•lent oportunitat per contribuir a

desemmascarar aquesta desconeguda élite global i fer-la conèixer a la

ciutadania. I per als que no ens acabem de creure que aixo pugui ser veritat 

i tinguem la inquietud de saber si tenim o no amos, tindrem l'oportunitat de 

veure'ls cara a cara a Sitges per comprovar-ho! 

Sobre el FESTIVAL:

S'està organitzant una jornada festiva, pacífica, creativa, musical, 

amb debats i converses alternatives, per acompanyar, com a

bons amfitrions, aquesta honrosa visita dels Bildemberg a les nostres

terres democràtiques. Un festival per al seu desenmascarament,

i per a contribuir a la seva cura, ja que sembla que algun tipus de psicopatia

els porta a voler dominar el globus. Privant-nos a la resta de vides 

amb llibertat plena i amb l'abundància infinita de la Natura...

Us convidem a participar-hi!

La trobada serà a un càmping proper, on s'hi faran una sèrie

d'activitats paral•leles, així com al centre de Sitges. Amb actitud

pacifica es difondrà i es generarà un debat públic sobre la

legitimitat democràtica d’un espai com aquest, el seu significat i

repercussions. I si s’escau, es plantejarà una acció legal, ja que és

una associació sospitosa de conspirar per a cometre accions criminals,

com, entre d’altres, allargar un any més la crisi, que s’ha filtrat

que és el tema central a l’agenda –secreta- d’aquest any. S’exigirà la

transparència pública d’aquesta agenda i el que s’hi diu, donada la

rellevància política i les obligacions públiques, legals i democràtiques

de molts dels assistents. Altrament, no es pot dir que visquem en democràcies.

 

La majoria de les activitats seran autogestionades. Us animem a

enviar-nos propostes de tallers, xerrades, debats, músics, cartells

explicatius del Club, accions no violentes per cridar l’atenció als

mitjans (ja que 50 caps d’estat no ho aconsegueixen), i el que se us

acudeixi per tal d’animar la festa i crear consciència!

 

Algunes propostes d'activitats, a les que us podeu sumar i afegir-ne

més son: Ioga, Tai Chi, etc a la platja i al càmping (per a un bon

començament d'estiu!), debats i diàlegs sobre el Club Bilderberg i les

moltes alternatives que estan sorgint arreu del mon, cançons, teatre

al carrer, exposicions i plafons explicatius del que és Bildemberg i

de com està governat el mon.

 

També estan previstes altres activitats coordinades amb d'altres grups

que podeu trobar a la web http://bilderberg2010.wordpress.com/

 

Qüestions pràctiques

El càmping  esta situat a 500 metres de l'Hotal Dolce on tindrà

lloc la reunió Bilderberg.

 

Tant si es per participar com a visitant i als espais, com si es per

fer alguna activitat autoegestionada: Ioga, concerts, seminaris,

xerrades, etc.  escriviu a posant “Festival” al cos del missatge : bilderbergsitges@gmail.com

També es podrà fer sense prèvia inscripció.

Pero si cal avisar si voleu quedar-vos al camping, per preveure l'assistència!

Si voleu recolzar fent difusió o incorporant-vos al grup

d’organització escriviu a posant “Festival” al cos del missatge bilderbergsitges@gmail.com

 

(Infiltrats policials no son benvinguts i son reconeguts en pocs

minuts. Preguem s’abstinguin, i com que no es planteja cap mena

d’acció violenta, tota interferència en aquest sentit serà denunciada

legal i mediàticament)

 

Ells tenen el poder,

Nosaltres la ràbia! 

Salut!

Problemes a classe

Trobo que els companys de la facu que estudien Economia amb mi no tenen un esperit científic suficient ni un interès social prou desenvolupat. Com a revolucionari necessito remoure consciències, crec que la facultat d'economia ha de ser un espai de diàleg on gent inquieta discuteixi de les ciències socials. Avui en un fòrum he vist un comentari d'un company que m'ha indignat i ferit molt i que m'ha ensenyat l'existència encara d'un sector prou retrògrada.

El copio tot seguit:

En aquest fòrum s'hauran de tractar dues qüestions:
-quins factors històricament heretats van quallar en la Guerra Civil (1936-1939).
-fer el contrafactual: quina hagués estat la trajectòria de l'economia espanyola sense la Guerra Civil?

X respon:

No hay duda de que toda Guerra Civil es una tragedia, la lucha entre compatriotas siempre es un acto cruento.
No obstante, debemos preguntarnos si había otro camino.
Desde la revolución del 34 la república se demostró incapaz de mantener el orden en el país permitiendo de forma tácita excesos de los grupos más radicales por no hablar de expropiaciones masivas de tierras, en otras palabras, estábamos al borde del comunismo.
Esta democracia ya débilmente establecida perdió toda legitimidad tras el asesinato de Calvo Sotelo, líder de la oposición dado que no se puede considerar un país democrático donde se asesina a la oposición.
Por lo tanto, las fuerzas armadas tomaron la iniciativa que el gobierno era incapaz de tomar y que se vio que la gran mayoría del país respaldaba (lo cual queda demostrado por la victoria)
Gracias a la neutralidad española en el conflicto evitamos la invasión nazi, cosa que de haber apoyado al eje franco-británico habría sido imposible. La autarquía no fue elegida sino forzada pero fue un precio justo a pagar si tenemos en cuenta que evitó que nuestros compatriotas acabaran en campos de exterminio.
La economía española tuvo un lento proceso de crecimiento, pero en vez de quedarnos en una visión parcial de la situación deberíamos ver a largo plazo las consecuencias del gobierno franquista: el mayor crecimiento en la historia de nuestro país y la asimilación con las grandes potencias europeas.
Por otro lado, debemos preguntarnos que habría pasado si el bando republicano hubiera ganado la guerra o está no hubiera existido. A pesar de no ser amigo de las especulaciones creo sinceramente que España se habría convertido en un satélite más de la URSS y nuestra economía sería hoy muy similar a la de países como Lituania o Polonia.
A modo de conclusión me gustaría recordar la frase de un famoso historiados "La Guerra Civil española es la única guerra escrita por los vencidos", con ello pretendo enviar un mensaje para que nos planteemos muchas de las cosas que damos por supuestas y seamos capaces de ponernos en la piel de una persona de la época.

Rèplica meua:

Encara que no era la idea inicial del fòrum, si em permets replicaré alguna part del teu comentari. Com a estudiants de ciències socials penso que el debat i la discusió és l'eina fonamental del nostre aprenentatge i que tu obres interessants portes. De fet la idea inicial del fòrum era respondre les dues preguntes, no fer apologia al franquisme, així que tu també t'has sortit de l'objectiu.

1. Si la guerra civil, com les guerres carlines, fou inevitable fou per l'actitut involucionista de certs sectors rurals sota el jou mental encara del catolicisme semiinquisatorial.
2. Quin problema hi ha en què els obrers i treballadors asturians prenguessin el control democràtic de la seva economia al 34? Quin ordre és major que la democràcia directa i participativa política i econòmica?
3. Quins són els grups radicals? Per mi són els catòlics, feixistes i tradicionalistes.
4. Creus que és racional, moral, just, eficient o positiu que en àmplies zones una casta privilegiada hiperminoritària concentrés tota la propietat de la terra i que la majoria de societat agrària fossin jornalers sense vida? No li veig problema a les col·lectivitzacions de terres. Almenys una reforma agrària postfeudal hagués estat el més normal i econòmicament eficient.
5. Quin problema hi ha amb estar al "borde del comunismo"? Explica-m'ho si pots, per favor.
6. Calvo Sotelo era líder del Frente Nacional d'ultradreta i monàrquic i havia estat ministre amb la dictadura de Primo de Rivera. No era un sant tot i que evidentment és injustificable la seva mort. Ara bé, si vols busquem dades de persones assessinades en aquell període i veurem que la majoria eren d'esquerres, i no parlo durant la dictadura de Primo de R (per exemple Castillo). L'assassinat de Calvo Sotelo fou una excusa simbòlica per iniciar la guerra, res més.
7. Si entens que les forces armades (el seu sector reaccionari i conservador, per ser concrets) tenen algun tipus de legitimitat per fer un cop d'estat el que demostres és una manca important de cultura democràtica i d'estat de dret. La teva ideologia és natural després d'una menjada de tarro col·lectiva de 35 anys, per no dir de 70. Potser tu et sents dèbil i incapaç de prendre decisions i necessites un Déu o líder que decideixi per tu amb mà de ferro. Els demòcrates pensem diferent. La victòria del franquisme no respon al major suport popular dels nacionals sinó a la divisió, devilitat, bloqueig internacional i errors garrafals de la República.
8. La neutralitat espanyola durant el conflicte és una invenció teva. En tot cas pots dir que la col·laboració de Franco amb Hitler i Mussolini fou lleugera. De tota manera fou suficient perquè ens aïllessin internacionalment els vencedors de la 2GM i no rebéssim les ajudes del Pla Marshall, les quals ens haurien situat a un nivell proper a França o Itàlia l'any 45, en comptes de patir una dictadura de garrulos i una depressió econòmica històrica.
9. Els nostres compatriotes acabaren als camps d'extermini, oi tant que sí. Tant els reprimits pel franquisme, com els exiliats que acabaren en camps de concentració a França i després foren capturats pels nazis i assassinats. Ara, tu aquests no els contes.
10. L'economia espanyola patí una davallada i un estancament que empitjoraren el benestar de la societat enormement. La causa: l'aliança de Franco amb els nazis i feixistes i les polítiques ineptes i absurdes del règim. Això no és una visió parcial, és un fet objectiu. El creixement econòmic fou tard i és evident que parcial. Sense el franquisme i amb Marshall el creixement hagués estat anterior i major. Centrar-te en el ràpid creixement dels 55-70 sense tenir en compte del baix nivell d'on es venia sí que és una visió parcial.
11. Si la República hagués guanyat o els reaccionaris no haguéssin fet el cop d'estat haguéssin pogut passar diverses realitats. Que guanyessin el poder els comunistes estalinistes hauria portat com has dit a que espanya es convertís en un satèl·lit de la URSS sense sobirania i amb grans problemes econòmics, hi estic d'acord.
12. La guerra civil fou escrita pels vencedors (i la transició també). La prova n'és el teu text.

Cordialment, espero contrarèpliques.