Dia 1 de l'empresonament

Ho sento per parlar de la meu vida. El bloc en principi no era per xò, pro wenu...

Roja Barcelona, pàtria del meu cor

quan de tu s'allunya d'enyorança es mor

Com fa un any, ha estat traumàtic haver d'abandonar la capital principatina. Barcelona per mi sempre ha estat font de somnis. Quan era petit m'encantava visitar els meus cusins guais de Gràcia. Quan feia ESO i batxillerat ja m'ofegava Roses i la família i mirava el mar esperant tenir 18 anys i anar a la universitat. Quan finalment he trepitjat els seus carrers, se m'han obert móns, he conegut una gent espectacular i m'he sentit viu.

Ara he tornat a Roses, la meva vila natal. Miro de no pensar-hi, perquè sóc melancònic i tontet i em fico tristot. Odio aquest poble, odio la seva gent, odio el temps que he passat aquí i odio cada segon que encara m'hi queda per passar. Odio la feina que hauré de fer, servint cocacoles a 2,30 als guiris, currant amb els meus pares, que són messenes però arxienemics a la vegada. Odio ser la persona més revolucionària en 10km a la rotonda, i limitar-me a intentar manipular políticament als borratxos del poble.

Garrulos, pijos, algun quillo subnormal, algun nazi, molts conservadors, més garrulos, hais torracollons, guiris fiesteros i potadors, vells, ... tot de xusma dedicada intensament a ser cada dia una mica més inculta. Els valors que imperen són classificables com a infrahumans, com a animals. Festa, droga, diners, futbol, sexe, cotxes, ...

Viure aquí no estimula per fer res. Aquí no puc tenir converses interessants. La meva única aspiració és poder fer alguna partida a risk amb els friks que queden. El que m'ompla més és fer feina per quan torni a la superfície i mirar al sud imaginant què farà la meva família autèntica (els companys de militància). No es fa res en aquest poble ni hi ha ningú que vulgui fer res. Solitud.

Jo somio amb canviar el món i ells amb canviar de llantes del cotxe. Jo em pregunto si algun dia podré ser com aquells revolucionaris que admiro i ells es pregunten si mai els creixerà la polla fins als 25cm. Jo quan miro vídeos de les càrregues policials del 18-03-09 m'indigno, i ells demanen informació per ingressar als mossos d'esquadra.

Per sort quan he arribat no hi via ma mare. Després de veure com deixaven morir la gossa sense portar-la a la clínica no tenia ganes de veure'ls. He començat a recuperar el meu rol de quan sóc aquí. Torno a sentir impotència per veure tanta merda i no poder fer res més que reproduir-la. Torno a sentir menyspreu (i pedanteria) per la xusma que m'envolta. Torno a imaginar-me amb una motoserra pel carrer, o amb una automàtica a l'habitació dels vells.

Començo a recordar putades que m'han fet en aquest poble gent diversa. Recordo també lo malament que ho he passat de vegades (i les coses positives que he tret d'aquests mals ratos). Reso pel meu jo de fa uns anys. I mentre miro al mar esperant que arribi setembre, l'àguila em va rosegant el fetge.

Avui ja hi havia el coi d'havaneres davant de casa. Cançons de fa 2 segles i altres de més recents. Cutres i espanyoles a més no poguer. Tenen sort de que en aquest estat estan prohibides les armes. En un país normal s'afusellaria als músics i els espectadors passarien la resta de llurs vides en una mina de carbó.

Intentaré no rallar-me molt i sobreviure. Tinc molta feina a fer pel moviment i per l'autoformació. Que la ràbia i la impotència em donin forces per fer aquesta feina.